Serialisme

El serialisme és un mètode de composició musical que va sorgir al segle XX. Es tracta d'un desenvolupament teòric i pràctic del dodecafonisme, o mètode de composició amb dotze sons, creat pel compositor austríac Arnold Schönberg del qual extrau com a element fundacional el principi serial. El terme “serialisme integral” fa referència a l'ús de les sèries dodecafòniques originals respecte de paràmetres musicals diversos (ritme, altura, dinàmiques…), encara que a Europa s’ha emprat diversos termes com serialisme general o múltiple per tal de diferenciar-se de l'estil dodecafònic. Compositors com Arnold Schönberg, Anton Webern, Alban Berg, Pierre Boulez, Luigi Nono, Karlheinz Stockhausen, Milton Babbitt, Elisabeth Luytens i Jean Barraqué fan servir aquesta tècnica en gran part de les seves obres. Altres autors com Luciano Berio, Béla Bartók, Benjamin Britten, John Cage, Aaron Copland, Olivier Messiaen, Ruth Crawford Seeger, Dmitri Xostakóvitx i Ígor Stravinski l’utilitzen només en algunes obres completes o fins i tot en alguna part d'aquestes.