Bossa nova

La bossa nova és un tipus de música ballable originària del Brasil caracteritzada per un ritme molt marcat, un acompanyament dissonant i una línia melòdica més aviat indefinida. Derivada de la samba, neix als barris de classe mitjana de Rio de Janeiro al principi dels anys 1950 i es popularitza durant els setanta. És, per tant, un ball d'origen urbà. En la bossa nova es fonen patrons rítmics típicament brasilers amb els suaus arranjaments del jazz de la Costa Oest dels Estats Units. El pas de la samba a la bossa nova es produeix gràcies a la confluència de múltiples factors, i Vinícius de Moraes en serà un dels artífexs. També Tom Jobim, amb qui entra en contacte arran d'una pel·lícula (Orfeo negro), Joâo Gilberto i un seguit de músics que visiten l'apartament de Nara Leâo a Copacabana per tal d'assajar una samba més culta i sofisticada. El resultat d'aquests encontres és l'àlbum de Joâo Gilberto Chega de saudade, contemporani de composicions de Newton Mendoça com ara "Desafinado" i "Samba de uma nota so", i "O barquinho" de Roberto Menescal. Al començament dels 60, arriba als Estats Units a través, principalment, de Charlie Byrd i de Joâo Gilberto, i un concert al Carnegie Hall de Nova York (1962), amb alguns dels més importants bossanovistes del moment liderats per Joâo Gilberto, acaba d'obrir-li les portes. Si la bossa havia pres elements del jazz, el jazz la incorpora, al mateix temps, al seu repertori. Així, cançons com "Mais que nada" de Jorge Ben o "Garota de Ipanema" (1964) de Vinícius de Moraes i Tom Jobim acaben donant la volta al món. El ball s'estén ràpidament pels Estats Units i comença a ser ensenyat per les escoles d'Arthur Murray com a ball de parella. Es balla amb passos curts, genolls flexionats i un suau balanceig de malucs. Cada compàs consta de quatre temps i el ball es construeix amb passos frontals, laterals i balanceigs, acompanyats sempre d'un suau moviment de malucs.