Bruno Maderna

Bruno Maderna (Venècia, Vèneto, Itàlia, 28 d'abril de 1920 - Darmstadt, Hessen, Alemanya, 13 de novembre de 1973) fou un compositor i director d'orquestra italià. Hereu de Webern, des del 1954 s'havia consagrat per complet, a la música electrònica. El seu nom, sovint associat a Luciano Berio, té especial rellevància pel seu paper com a co-fundador de l'Studio di Fonologia de la RAI, el primer centre de música experimental italià, amb seu a Milà. Paral·lelament, organitzà diversos congressos i promogué concerts amb l'objectiu últim de difondre la música contemporània, desenvolupant també una important activitat didàctica (on destaquen els seus cursos de composició lliure dodecafònica, realitzats entre 1957 i 1958) al Conservatori de Milà, on tingué entre d'altres alumnes l'espanyol Tomás Marco i l'italià Aldo Clementi i, a la Darlington's Summer School of Music). Maderna participà de manera habitual als cursos d'estiu de Darmstadt, on presentà les B.A.C.H. Variationen per a dos pianos. A Darmstadt entraria en contacte amb molts autors que jugarien un paper d'indubtable importància en la música del segle XX i, per descomptat, en la seva evolució com a compositor: Pierre Boulez, Olivier Messiaen, John Cage, Karlheinz Stockhausen i Henri Pousseur, entre molts d'altres. Durant els darrers anys de la seva vida es dedicà amb més freqüència a la direcció que a la composició, la qual cosa porta alguns crítics a relacionar la de Maderna amb la trajectòria de Pierre Boulez. Una de les seves últimes composicions, tanmateix, ha estat destacada com a treball clau de la seva producció: Quadrivium (1969). En aquesta etapa final, Maderna compaginava la producció compositiva, caracteritzat per peces més "madures", amb el paper de director musical de la RAI de Milà, que el portaria a guanyar el premi Itàlia. Una de les seves últimes aparicions en públic tingué lloc a Londres, on dirigí obres de Bartók i Schönberg, retransmeses per una cadena de catorze estacions nacionals de TV. No fou un director ortodox. Havia dirigit, igualment, peces de Bach, Mozart, Fortner i Nono, és a dir, assumit la significació del classicisme i avantguardisme en una de les empreses artístiques de major significació per la música italiana contemporània. Des de feia alguns anys residia en la ciutat alemanya de Darmstadt.(¹) Entre les seves obres més conegudes cal citar:· Concert, per a dos pianos i orquestra de cambra (1948).· Studiper <Il Processo di Kafka> per a orquestra (1949).· Composizione in tre tempi (1951);· Dimensioni, per a flauta i orquestra (1954);* Quartet per a corda (1955). · Serenata per un satellite, (1969)· Sintaxis, música electrònica (1958).· Continuo, música electrònica (1958).· Dimensioni per a flauta i cinta, amb audició estereofònica (1958).· Continuo, música electrònica sobre 23 objectes sonors de qualitats anàlogues, en moviment (1958), etc.(²)