Luigi Nono

Luigi Nono (Venècia, 29 de gener de 1924 - Venècia, 8 de maig de 1990) fou un compositor italià, una de les grans personalitats del moviment postwebernià. Inicià els seus estudis de música simultàniament amb els de dret en la Universitat de Pàdua on es doctorà.Nono va conèixer Gian Francesco Malipiero el 1941 i va començar a seguir els seus cursos de composició al Conservatori de Venècia, on es va familiaritzar amb el serialisme dodecafònic, especialment de la manera com va ser elaborat per Anton Webern. Al mateix temps, va començar estudis de Dret a la universitat de Pàdua. El 1946, acabats els seus estudis, Nono va conèixer a Roma a Luigi Dallapiccola i Bruno Maderna. Aquest últim es va fer ràpidament el seu amic. El 1948 va assistir, amb Maderna, als cursos de direcció d'orquestra impartits a Venècia per Hermann Scherchen. El març de 1954, va conèixer Núria Schönberg, filla del compositor Arnold Schönberg, a Hamburg, on va assistir a l'estrena mundial, en versió de concert, de l'òpera Moisès i Aaron del compositor desaparegut tres anys abans. Nono es va casar amb Núria el 1955. La parella va tenir dues filles, Silva, el 1959, i Serena Bastiana el 1964. Nono i la seva família es van instal·lar a l'illa de La Giudecca (Venècia) el 1956. El 1959/60 desenvolupà una intensa activitat com a professor en els cursos d'estiu de Darmstadt, i, més tard, impartí classes i donà nombroses conferencies a Darlington (1959/62), Hèlsinki (1961), la URSS (1962) i Amèrica Llatina (1967/68). El recorregut artístic de Nono s'inicia el 1950, amb la composició Variazione canoniche sulla sèrie dell'op. 41 di Schönberg, per a orquestra de cambra. Per tant, el principi de la seva activitat creativa ja va unit a la seva adhesió a l'experiència dodecafònica de l'escola vienesa, comú, a tants d'altres músics de la generació de la immediata post-guerra. En la seva següent obra, Polifonica-Monodia-Ritmica, per a flauta, clarinet, clarinet baix, saxofon, trompa, piano i percussió (1951), Nono profunditza, mitjan emprà una formació instrumental limitada, en les possibilitats expressives d'uns quants instruments, a fi d'assolir la major claredat instrumental possible. El 1951 Nono va compondre el seu Epitafi per a Federico García Lorca, tres estudis per a soprano, baix, petit cor i instruments de percussió, en el que experimentava per primera vegada una temàtica política i civil, i, enfront a la construcció creativa racional, accentua la expressió emocional de sentiments molt concrets, com eren els del antifeixisme espanyol reflectits en el text d'aquesta obra.