Conte

Un conte és una narració escrita en prosa, generalment breu. Els contes poden ser tant de caràcter fictici com real. El conte, en tant que gènere (o subgènere) literari, té les seves pròpies característiques; és una forma destacada dins de la narrativa breu i, a diferència de la novel·la, presenta una màxima concentració narrativa i una major intensitat. Té una il·lustre tradició escrita de segles, a la qual caldria afegir una important tradició oral. El conte pot presentar diverses i diferents formes: Els contes tradicionals vénen de la tradició oral de cada cultura i acostumen a tenir elements meravellosos i a ensenyar una lliçó moral. També se'ls coneix com a contes de fades o conte popular. Els contes populars es caracteritzen per l'ús d'un llenguatge molt col·loquial i de diverses fórmules d'encapçalament i d'acabament: Una vegada hi havia..., Temps era temps..., I van ser feliços i van menjar anissos, Catacric-catacrac, conte acabat, etc. Els "exemples" procedents de l'edat mitjana, utilitzats pels predicadors també amb un clar objectiu alliçonador. La "faula" o "apòleg", en què els protagonistes són animals que també donen una lliçó moral. En trobem ja exemples al segle VI aC amb Isop. Els "fabliaux", que eren contes còmics i satírics, com a tall d'exemple tenim el Decameró de Boccaccio i Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer. El "lai", conte amorós amb elements fantàstics. En són molt coneguts els Lais de Maria de França.El conte literari, en canvi, es distingeix d'altres formes narratives com la novel·la bàsicament per l'extensió (s'acostuma a prendre com a mesura el fet que es pugui llegir d'un sol cop, per bé que els límits no en són exactes). Julio Cortázar el defineix pel seu efecte, mentre que el conte és d'efecte únic, ja que s'explica una història, en la novel·la la voluntat és més global. El conte ofereix, en la seva estructura sintètica, una gran intensitat en la trama. Cal que l'autor domini els registres, l'argument, els personatges, tots els aspectes de la creació, ja que en la síntesi és més fàcil d'advertir-hi els errors; per tant, el gènere demana més atenció i mestratge per part de l'escriptor. Ateses aquestes característiques d'especificitat i síntesi, el conte ha donat tot sovint mostres d'una rara i fascinant bellesa fruit de la meticulositat de l'autor. Amb tot, històricament, el conte ha estat una molt bona manera de perpetuar la tradició literària en temps de guerra, així com ho feia la poesia. La seva poca extensió facilitava la distribució clandestina en temps de guerra, com ara durant la Guerra Civil espanyola, o prohibició lingüística, per exemple durant el règim dictatorial del franquisme. També en l'exili ha tingut una gran importància, puix que era més fàcil de publicar contes que novel·les; era viable de fer-lo aparèixer en revistes o petits facsímils més còmodament distribuïbles.