Willie “The Lion” Smith

Willie "The Lion" Smith (Goshen, Estat de Nova York, 23 de novembre de 1897 - 18 d'abril, 1973) fou un pianista i cantant de jazz estatunidenc. Encara que el seu verdader nom era un extens homenatge als seus orígens negres i jueus (William Henry Joseph Berthold Bonaparte Bertholoff Smith), adoptà el nom artístic del seu sogre, pel que fou conegut en el món sencer des del 1914. Des d'aquesta data, després d'estudiar piano amb la seva mare, aconseguí els primers contractes, interromputs quan el Lleó degué allistar-se a l'Exèrcit dels Estats Units i combatre en la primera guerra mundial. De retorn als Estats Units, l'any 1920 creà la seva pròpia orquestra a Harlem i després realitzà gires per diversos estats de la Unió i Canadà. Era el moment de l'eclosió del piano-jazz festiu i colonial. Smith havia après el suficient com per a deixar petjada visible en Fats Waller, James P. Johnson, Joe Turner i Count Basie, entre d'altres, moguts per aquella energia que caracteritzà al jazz dels anys vint. Quan arriba la Gran depressió i, amb ella, la llei de prohibició del consum de begudes alcohòliques, tocà al carrer 52 de Nova York. Però durant molts anys encara fou seu el nom sense gran ressonància. Només és l'any 1935 quan grava les seves primeres interpretacions. Entrada la dècada següent, continua treballant com autònom en diversos establiments novaiorquesos. El 1944 treballa amb Max Kaminsky i, en finalitzar la dècada 1948-49, fa la primera gran gira per Europa, visitant França, Bèlgica, Suïssa i Espanya i, després, Àfrica del Nord. Ja havia gravat discs amb Mezz Mezzrow, Joe Turner i Sidney Bechet. A aquesta febril activitat afegeix un testimoni excepcional: el seu llibre autobiogràfic Music on my mind, publicat el 1965. En els últims anys havia rebut diversos homenatges d'admiradors. Potser el més significatiu fou el que li rendí Duke Ellington, el qual va compondre per l'ocasió Portrait of the Lyon i Second portrait, peces executades pel mateix Ellington. Lligat a l'escola de Harlem, Smith té en el seu haver peces memorables com Passionette, Echoes of spring, Morning air, Portrait of the Duke, etc., a més de The piano greats, on evoca i imita a grans pianistes del passat. Gran quantitat dels seus discs fou enregistrada a Europa pels anys cinquanta i seixanta. Són molts els temes estàndards compostos pel que seguiren interpretant i resultat increïblement del seu temps.