Samba

La samba és una de les formes musicals d'arrels africanes més populars del Brasil. Les arrels de la samba es remunten a l'Àfrica, principalment Angola. La paraula és i rituall probablement originari del nom angoleny semba, un ritme religiós centenari. No s'ha de confondre la samba amb la zamba, un estil musical de Riu de la Plata totalment diferent. La samba probablement va sorgir a Bahia, on fins avui guarda tota una tocada i ritmes propis i, amb la transferència de gran quantitat d'esclaus per a les plantacions de cafè a l'estat de Rio, a aquest va guanyar nous contorns, instruments i història propis, de tal manera que, com un gènere musical, apunten el seu sorgiment al començament del segle xx, a la ciutat de Rio de Janeiro (la capital brasilera d'aleshores). Molts investigadors apunten el ritme com una sintesi del «maxixe», del «lundú» i de la «modinha». El terme «escola de samba» és originari d'aquest període de formació del gènere, va ser adoptant perr grans grups de sambistes en un intent de guanyar acceptació per a les seves manifestacions artístiques; el «morro» era el terreny on la samba naixia i l'escola donava als músics un sentit de legitimitat i organització que permetia trencar amb les barreres socials. La samba-amaxixado Pelo telefone, de domini públic però registrat per Donga i Mauro Almeida, és considerat el primer enregistrament, encara que Bahiano i Ernesto Nazaré haguessin enregistrat per a la Casa Édison ja el 1903. El seu gran èxit va portar el gènere més enllà dels morros. Als 1930, uns músics liderats per Ismael Silva van fundar, al veïnat del barri d'Estácio de Sá, la primera escola, Deixa Falar. Van transformar el gènere perquè s'adeqüés millor a la desfilada de carnaval. En aquella mateixa època, un personatge va ser molt important per a la popularització de la samba: Noel Rosa. Noel és responsable de la unió de la samba del morro amb el de l'asfalt. És considerat el primer cronista da música popular brasilera. Llavors, la ràdio va difondre la popularitat de la samba per tot el país i, amb el suport del president Getúlio Vargas va guanyar status de música oficial del Brasil. Als anys següents, l'art es va desenvolupar en diverses direccions, de la samba canção a les bateries d'escoles de samba. Un dels nous estils va ser la bossa nova, creada per membres de la classe mitjana, entre ells João Gilberto i Antonio Carlos Jobim. Als anys seixanta del segle passat, els músics de la bossa nova van iniciar un moviment de rescat dels grans mestres de la samba. Molts artistes van ser descoberts pel gran públic del moment. Noms com Cartola, Nélson Cavaquinho, Zé Keti e Clementina de Jesus van gravar els seus primers discos. Als setanta la samba se sentia molt a les ràdios. Compositors i cantants com Martinho da Vila, Bezerra da Silva, Clara Nunes i Beth Carvalho dominaven les llistes d'èxits. Al començament dels vuitanta, després d'un període d'oblit, on les ràdios eren dominades per la música de discoteca i pel rock brasiler, la samba va reaparèixer a l'escenari brasiler amb un nou moviment, anomenat «pagode». Nascut als suburbis carioques, el pagode era una samba renovada, que utilitzava nous instruments, com el banjo i el tam-tam i un llenguatge més popular. Els noms més famosos van ser Zeca Pagodinho, Almir Guineto, Grupo Fundo de Quintal, Jorge Aragão i Jovelina Pérola Negra. Actualment, la samba és un dels gèneres musicals més populars al Brasil.