William Christopher Handy

William Christopher Handy (Florence, Alabama, 16 de novembre del 1873 - Nova York, 28 de març del 1958) fou un músic i compositor de blues estatunidenc. Els seus pares foren Charles Bernard Handy i Elizabeth Bewer Handy, descendents d'esclaus que portaven el mateix cognom que els seus propietaris, els Handy, antics colons establerts des del 1665 prop de la ciutat de Salisbury. El seu pare, predicador metodista, considerava obra del dimoni els instruments musicals i, fent honor a les seves idees, ordenà al jove Handy canviar una bella guitarra de la seva propietat per un diccionari i una Bíblia. L'obeí només en part, ja que, si bé es va desprendre de la seva guitarra, amb l'import de la venda es comprà una corneta de segona mà. I només amb aquest tresor, inicià el camí que el convertiria en el més caracteritzat representant de l'ànima popular negra d'Amèrica del Nord. Després de treballar en una foneria, aprendre música i ensenyar solfeig en una universitat per a negres, començà el seu pelegrinatge pel sud-est dels Estats Units. Es guanyava la vida al front d'una petita orquestra i prestava sempre atenta oïda a les cançons de la seva ètnia. Això no seria en va; sobre l'espontània manifestació del geni musical d'un poble, aixecaria l'edifici de la seva cèlebre obra; Memphis Blues (1900) i Beale Street Blues, aquestes obres, a vegades tenien un origen que podia semblar estrany als partidaris de la poesia pura; així, Memphis Blues pogué convertir-se en una cançó política i néixer Sant-Louis Blues del so desolat i monòton que deia en boca d'una dona èbria:«El cor del meu home és com una pedra llençada al mar». La música de Handy, nascuda del poble, al poble retornava per lliurar-li la seva millor collita. L'èxit acompanyà la seva música que, com poques, aconseguí una ressonància entusiasta i mundial; la lletra de Saint-Louis Blues es traduí pràcticament a tots els idiomes; per altra banda, la seva no fou aquesta popularitat efímera que conquista la música d'una peça vulgar; al temps de la seva mort encara es pot afirmar que tot el jazz es conté en el Saint-Louis i en els seixanta blues que va compondre. La mateixa orquestra simfònica de Cleveland rendí homenatge al compositor negre, dedicant un concert de les seves obres. El seu èxit de públic és totalment innegable: durant molts anys, cobrà més de 25.000 dòlars tan sols pels seus drets d'autor del Saint-Louis Blues i de la fortuna que li proporcionà la seva música sortiren els fons necessaris per a la seva generosa obra d'assistència, la Fundació Handy per a cecs. Poc temps abans de la seva mort, tingué lloc el rodatge d'una interessant pel·lícula sobre la seva vida i obra, a l'estrena de la qual ja no hi pogué assistir. Deixà escrita, tanmateix, la seva autobiografia: Father of the Blues (1941). Fins a la seva desaparició, fou un home somrient i molt humà, malgrat la seva cadira d'invàlid i la ceguesa que, per espai de disset anys, l'afligí.