Сергей Васильевич Рахманинов

Serguei Vassílievitx Rakhmàninov (en rus: Серге́й Васи́льевич Рахма́нинов) (Semiónovo, Rússia, 1 d'abril [C.J. 20 de març] de 1873 – Beverly Hills, Califòrnia, EUA, 28 de març de 1943) fou un compositor, pianista i director d'orquestra rus. Mentre va viure a occident, al llarg de l'última meitat de la seva vida, es va fer anomenar Sergei Rachmaninoff (signava amb aquest format). No obstant això, hi ha transliteracions alternatives del seu nom, que inclouen Sergey o Serge, i Rachmaninov, Rachmaninow, Rakhmàninov o Rajmáninov. Rakhmàninov és recordat com un dels pianistes més influents del segle XX. Tenia una facilitat tècnica i rítmica llegendàries, les seves grans mans, podien tocar fins a un interval de tretzena al teclat (això vol dir que amb una mà podia tocar aproximadament dotze tecles). El seu enorme palmell de la mà es corresponia amb la seva altura; Rakhmàninov feia aproximadament 1,98 metres d'alçada. Tenia l'habilitat de tocar composicions molt complexes el primer cop que les sentia. Tots els seus enregistraments els va fer per la Victor Talking Machine Company, enregistrant tant la seva pròpia música com el repertori habitual del seu instrument i en algunes ocasions com a director d'orquestra de les seves pròpies obres. En paral·lel va realitzar la gravació de diversos rotlles de pianola per a l'empresa nordamericana Ampico. Per altra banda, la seva reputació com a compositor va generar controvèrsia fins a la seva mort. El 1954, l'edició del "Grove's Dictionary of Music and Musicians", va menysprear notòriament la seva música per: "monòtona en la textura… la majoria consisteix en melodies artificials i efusives…" i va pronosticar que el seu èxit no duraria. Posteriorment, Harold C. Schoenberg, a la seva Lives of the Great Composers, va respondre, "això és una de les més ultratjants mostres d'esnobisme i fins i tot, una de les declaracions més estúpides que es poden trobar en un treball que suposadament ha de ser una referència objectiva". De fet, les obres de Rakhmàninov no tan sols formen part del repertori habitual, sinó que la seva popularitat entre els músics i el públic va créixer durant la primera meitat del segle XX. Les seves composicions inclouen, entre altres, quatre concerts per a piano, tres simfonies, dues sonates per a piano, tres òperes, una simfonia coral (anomenada Les campanes, basada en un poema d'Edgar Allan Poe), Les vespres op.37, per a contralt, tenor i doble cor, la Rapsòdia sobre un tema de Paganini per a piano i orquestra, 24 preludis, 17 estudis, danses simfòniques i un nombre considerable de cançons, d'entre les quals destaca la seva famosa Vocalise (melodia vocal sense paraules). Moltes d'aquestes peces van ser escrites amb una malenconia d'estil tardoromàntic, molt proper a l'estil de Txaikovski, amb notables influències de Chopin i Liszt. També es poden trobar certes influències de Balàkirev, Mússorgski, Medtner i Henselt.