René Leibowitz

René Leibowitz (Varsòvia, Polònia, 17 de febrer de 1913 - París, França, 29 d'agost de 1972) fou un músic polonès. Aprengué el violí des dels cinc anys, i, ja el 1920 començava una carrera de nen prodigi la qual s'eclipsà al cap de poc d'arribar a París el 1925, on, interessat primordialment per la composició musical, estudià amb Ravel. Més tard a Àustria i Alemanya (1933-33), fou deixeble i amic entranyable de Webern, gràcies al qual també va sostenir excel·lents relacions amb Arnold Schönberg i Alban Berg, mestre i condeixeble, respectivament d'aquell. De nou a París, a partir de 1938 féu estudis de direcció orquestral amb Monteux, i ensems fou professor de composició i direcció, tenint entre els seus alumnes l'argentí Daniel Devoto i, l'alemany Hans Ulrich Engelmann.Efectuà gires de concert dirigint múltiples orquestres, per Europa, Israel i per tota Amèrica. En aquest concerts inclogué, junt a les obres habituals, el més significatiu de la producció en sèrie. Enregistrà les nou simfonies de Beethoven per la firma RCA Records, però s'especialitzà, davant de tot, en les obres de Schönberg i els seus deixebles, sense oblidar les de diversos seguidors. Acabada la segona guerra mundial, Leibowitz fou el principal representant i promotor del serialisme a França. Però les anàlisis –per fragmentat que siguin—de les obres dels seus tres grans amics no sols descriuen adequadament la seva tècnica, sinó que l'emparenten amb la gran tradició que cimeja amb Wagner i Mahler l'herència dels quals tan sols Schönberg en feia un ús adequat, per a reduir-se i condensar-se, Webern, a l'essència més pura. La seva perfecta conjunció del rigor, combativitat, novetat i universalisme intransigent assoli atreure'l (vers 1950-1960) una bona quantitat de deixebles -Vinko Globokar, Philippot, Boulez, Le Roux, Henze, Henri Martinet, Jean-Louis Martinet, Serge Nigg—alguns dels quals ho foren, feia poc temps, de Messiaen, mestre excel·lent i, així mateix, trascendentalista, però molt subjectivista, menys absolut i interessat, en canvi, per la problemàtica assimilació de músiques exòtiques. Però sobre les mateixes qualitats que va atreure als seus prosèlits –com sobre tot poder absorbent— penjava l'espasa de Dàmocles. En efecte els seus llibres: Schönberg et son école (1946), Introduction à la musique de 12 sons (1949), L'évolution de la musique, de Bach a Schönberg (1952), on també demostra el germen autodestructiu del procés tonal, no admet que una altra dissolució d'indole més corrosiva i més ràpida estigués, ja en el temps, afectant al serialisme dodecafònic en la seva versió atonal. Leibowitz es limita a unes anàlisis objectives, cosa que no pressuposa dogmatisme. I si s'acull a la sèrie com a única taula de salvament, també veu en ella objecte de múltiples tractaments començant pels que analitza. Fora d'això no estava obligat a desenvolupar una nova tesi de gran amplitud, ni acceptar plenament el post-webernianisme.El 1945 escriu articles per Temps modernes, on, entre altres coses, relaciona el determinisme i la sensació d'angúnia atonal amb l'existencialisme, tesi del seu llibre L'artiste et sa conscience (1950), prologat per Jean-Paul Sartre. També és autor d'una Història de l'Òpera (1957). Va compondre una seixantena d'obres musicals i tres òperes: Le chant de l'espace, Circulaire de minuit i Les Espagnols à Venise; quatre simfonies, una simfonia de cambra, L'explicació de les Metafores, poema de Raymond Queneau per a recitat, dos pianos, arpa i percussió (1946); sis petites peces per a orquestra (1952); Concert per a piano (1954), simfonia dramàtica amb recitatiu (1958), serenata per a baríton i vuit instruments (1958), concert per a violí (1960), diversos quartets, sonata per a flauta i piano, música de cambra, peces per a piano, i música vocal.