Francesco Geminiani

Francesco Geminiani (Lucca, Toscana, Itàlia, 5 de desembre de 1687 - Dublín, Irlanda, 17 de setembre de 1762) fou un compositor i violinista italià. Possiblement alumne de Corelli, establí la pauta de la música instrumental fins a la fi del Barroc. Després de la mort de Henry Purcell a finals del segle XVII, Anglaterra es quedà sense figures destacables en el camp musical, i foren compositors estrangers els que al llarg de tot el segle XVIII marcaren en aquest país el gust i l'evolució en llurs aspectes diversos: Giovanni Bononcini en l'òpera, Händel en la música religiosa, i Giuseppe Sammartini i -especialment- Francesco Geminiani en la música instrumental. Francesco era fill d'un violinista de la capella palatina local. Aviat passà a Milà per ampliar estudis amb Carlo Ambrogio Lunati, Il gobbo (el geperut). A Lucca exercí després com a violinista en la Capella de la Signoria. El 1711 marxà com a primer violí a Nàpols, on entrà en contacte amb Alessandro Scarlatti. S'ha dit que abans de passar a aquesta ciutat potser va estudiar a Roma amb Arcangelo Corelli, però no hi ha evidència d'això. En qualsevol cas el cert és que Geminiani, més que Händel, fou l'encarregat de transmetre a Europa -i especialment a Anglaterra- el gust per l'estil corellià. Poc temps després d'arribar a Londres el 1714 on va tenir una forta amistat amb Johan Helmich Roman nomenat "el pare de la música sueca", i també tingué molts alumnes entre ells a Matthew Dubourg, Michael Christian Festing, Henry Carey, Geminiani publicà, el 1716, el seu, Op. 1: una col·lecció de Sonates per a violí i continuà aprofitant l'èxit de què gaudia l'Op. 5 de Corelli. Altres esdeveniments dignes de menció de la seva vida londinenca són el seu nomenament com a director de la Philo Musicae et Architecturae Societas Apollinis, una espècie de germandat artística maçònica, i l'encarcerament per deutes de negocis, resolt mercès a la intercessió del comte d'Essex. El 1731 aparegué la que hauria de ser la seva obra teòrica més important i transcendental: The Art of playing the violin i el 1732 la primera sèrie de Concerti grossi, en la que continua la tradició seria i contrapuntística de Corelli, excepte en el que es refereix a la distribució dels instruments entre ripieno (farciment, massa orquestral) i concertino (petit grup de solistes). En lloc del trio de solistes clàssic de les obres de Corelli, Geminiani prefereix un quartet, i així integra la viola dintre del concertino excloent-la del ripieno. L'any següent d'aquesta publicació, Geminiani es traslladà a Dublín en gira de concerts. El 1740 passà per parís, i tornà finalment a Londres el 1741. Entre 1749 i 1755 actuà com a concertista a París, on va veure així mateix representat el 1754 el seu ballet La fôret enchantée. Mentrestant, havia publicat ja la majoria dels seus Opus: dues col·leccions de Sonates per a Violí, Op. 4 (1739) i Op. 5 (1746), així com els Concerti grossi (1743). totes llurs obres posteriors (Sonates en Trio, Sonates per a violoncel i per a teclat) no són més que arranjaments o reelaboracions de les seves obres anteriors, de forma semblant als Concerti grossi que va fer a partir de Sonates per a violí i Sonates en Trio de Corelli, servint-se de l'èxit de les composicions originals. Amb aquest esperit comercial de Geminiani es relacionen la gran quantitat d'obres teòriques i de divulgació per aficionats que d'ell es conserven. Altres obres didàctiques seves són: Rules for playing in taste on the Violin, German Flute, Violoncello and Harpsichord (1739) Guida Harmonica (1742) A Treatise of good taste in the Art of Music (1747) The Art of Accompaniament (1755) The Harmonical Miscellany (1755).Totes elles són d'una gran vàlua per a conèixer el gust musical de mitjans del segle XVIII. El 1759 Geminiani tornà a Dublín per a visitar el seu deixeble Mattew Dubourg, mestre de capella en la capital irlandesa, i allí morí el dia 17 de setembre de 1762. L'estil de Geminiani ja era acadèmic en la seva època, i per a ell l'estètica corelliana arrelà en la conservadora Anglaterra fins al punt de suposar en llast que féu endarrerir l'entrada del Classicisme en aquest país respecte a la resta d'Europa. Però el mèrit indiscutible de Geminiani recau, potser, en haver divulgat la tècnica violinística italiana a través dels seus alumnes i de llurs escrits teòrics, que aprofitaren per igual els tradicionalistes i els renovadors.