Clara Haskil

Clara Haskil (Bucarest, 7 de gener de 1895 - Brussel·les, 7 de desembre de 1960) fou una pianista romanesa jueva, reconeguda com a intèrpret del repertori del classicisme i del primer romanticisme. Haskil destacà, especialment, per les seves interpretacions i gravacions de Wolfgang Amadeus Mozart. Molts la van considerar la intèrpet de Mozart més destacada de la seva època. També fou una intèrpret destacada de Beethoven, Schumann i Scarlatti. Haskil nasqué en una família jueva sefardita a Bucarest i estudià a Viena amb Richard Robert (altres alumens destacats del qual són Rudolf Serkin i George Szell) i, durant poc temps, també amb Ferruccio Busoni. Més endavant es mudà a Paris, on estudià amb Joseph Morpain, alumne de Gabriel Fauré, i el qual ella sempre considerà com a una de les seves grans influències. Aquell mateix s'incorporà al Conservatori de Paris, oficialment per a estudiar amb Alfred Cortot, tot i que la majoria de la docència la rebé de Lazare Lévy i Mme Giraud-Letrase, i es graduà amb 15 anys amb un Prémier Prix. També es graduà amb un Prémier Prix en violí. Després de graduar-se, Haskil féu diverses gires per Europa, tot i que la seva carrera ben aviat es veié truncada per una de les nombroses malalties que patí al llarg de tota la seva vida. L'any 1913 fou coberta amb escaiola per tal d'aturar el progrés de la seva escoliosi. Les nombroses malalties, sumades a un pànic escènic que es manifestà el 1920, van fer que no tingués èxit financer ni les lloances de la crítica. Passà gairebé tota la seva vida en misèria. No va ser fins passada la Segona Guerra Mundial, en una sèrie de concerts que féu a Holanda l'any 1949, que començà a ser aclamada. Com a pianista, la seva tècnica es caracteritzà per una puresa de to i frase que li podrien haver sorgit arran de la seva formació com a violinista. La transparència i una delicada inspiració van ser altres característiques del seu estil. Fou una músic de cambra molt ben considerarda i col·laborà amb altres músics famosos com ara George Enescu, Eugène Ysaÿe, Pau Casals, Joseph Szigeti, Géza Anda, Isaac Stern i Arthur Grumiaux, amb el qual tocà al seu últim concert. Tot i que se'l coneixia principalment com a violinista, Grumiaux també era un gran pianista i ell i Haskil sovint intercanviaven instruments. Com a solista, tocà sota la batuta de directors com Ansermet, Barbirolli, Baumgartner, Beecham, Boult, Celibidache, Cluytens, Fricsay, Giulini, Inghelbrecht, Jochum, Karajan, Kempe, Klemperer, Kubelík, Markévitx, Monteux, Münch, Paray, Rosbaud, Sawallisch, Solti, Stokowski, Szell, etc. Una de les seves interpretacions més destacades en aquest àmbit és la gravació dels concerts per a piano i orquestra núm. 20 i 24 de Mozart que tingué lloc el novembre de 1960 amb l'Orchestre des Concerts Lamoureux dirigida per Ígor Markévitx (publicat en CD per Philips Classics amb el número 464 718-2). Aquesta gravació mostra una interpretació inusualment lenta i pensativa de la tercera part i una de subtil, lírica i, d'alguna manera, també vigorosa de la segona. Haskil morí de les ferides que va rebre en una caiguda en una estació de tren de Brussel·les. L'endemà havia de tocar en un concert amb Arthur Grumiaux. Charles Chaplin, amic d'Haskil, en va descriure el talent dient: "En la meva vida he conegut tres genis: el professor Einstein, Winston Churchill i Clara Haskil. No sóc pas músic però puc dir que el seu tacte era exquisit, la seva expressió, meravellosa, i la seva tècnica, extraordinària" (entrevista amb la Swiss Radio, 19 d'abril de 1961).