Antonino Votto

Antonino Votto (Piacenza, Itàlia, 30 d'octubre de 1896 – Milà, 9 de setembre de 1985) fou un director d'orquestra italià. En el Conservatori de Nàpols estudià amb A. Longo (piano) i C. de Nardis (composició). Debuta com a pianista a Trieste el 1919 i exerceix com a professor del conservatori. Seguidament es presenta a Roma, també com a concertista, a l'Acadèmia de Santa Cecília. Passa exercir la docència en el Conservatori de Milà (1919-1921), on entre altres alumnes tingué a Gianfranco Rivoli, Giorgio Gaslini, aquest ho fou anys més tard (anys 1950). Després d'iniciar-se en les feines de la direcció com mestre substitut al Polietama Rossetti de Trieste, fou assistent d'Hèctor Panizza en el Colón de Buenos Aires i de Toscanini a La Scala. En aquest teatre, dirigiria Manon Lescaut el 1923. No obstant això, llurs primers èxits com a director, els assoliria en el Covent Garden de Londres amb Madama Butterfly i a Udine amb Nerone, de Boito. La seva carrera internacional el portaria després a Barcelona (1930-1931), Praga (1932), Bèlgica i Holanda (1934-1935), Ginebra (1936) i El Caire (1939). Des de 1941 fins al 1967, fou titular de la càtedra de direcció d'orquestra en el Conservatori de Milà, on tindria com a alumnes, entre d'altres, Luciano Chailly, Claudio Abbado, Alberto Zedda i Riccardo Muti. Des de 1948, la seva principal activitat com a director va restar lligada a La Scala, on dirigiria algunes de les més celebrades interpretacions de Maria Callas, com La Vestale, Norma, La sonnambula o Poliuto. Malgrat tot, no deixà de dirigir en altres centres lírics, com Maggio Musicale Fiorentino, l'Arena de Verona o l'Òpera de Chicago.