Modernisme anglosaxó

Per Modernisme anglosaxó es coneix a grans trets la literatura avantguardista en llengua anglesa que va tenir el seu apogeu més o menys entre els anys 1900 i 1940. El modernisme es va desenvolupar principalment a Europa, per la qual cosa molts escriptors dels Estats Units es van traslladar a Londres o París que eren en aquest moment els centres neuràlgics de la cultura artística. Es pot destacar que en la literatura en anglès el terme modernisme s'utilitza més aviat per designar una època que un moviment literari uniforme. El corrent modernista es va veure directament influït per l'experimentalisme i les diferents avantguardes artístiques continentals (cubisme, surrealisme...), i es distingeix pel seu afany de ruptura amb l'herència victoriana. En termes generals, s'engloba per tant sota el terme modernista tota la producció literària d'escriptors dels Estats Units i de Gran Bretanya de la primera meitat del segle XX. Els modernistes van experimentar amb la forma i l'expressió literària, adherint-se a la màxima d'Ezra Pound de «Renova».Malgrat tractar-se d'un grup heterogeni, pot dir-se que els escriptors modernistes tenen en comú, d'una banda, el rebuig de la seva herència immediata i, d'altra banda, de la representació realista. Es caracteritzen per la voluntat de jugar amb les expectatives del lector, la tendència a «psicoanalitzar» als seus personatges mitjançant l'ús de tècniques com el monòleg interior, o l'afecció a mesclar l'argot del carrer amb un llenguatge més elaborat, de vegades esquitxat de cultismes i llatinismes. En poesia, els modernistes experimenten gairebé sempre amb el vers lliure i agreguen al lirisme al·lusions culturals heterogènies, de vegades fosques i equívoques, i imatges inconnexes; s'aprecia també una tendència acusada a vincular la poesia amb la imatge i les arts plàstiques. Per la dificultat que aquest tipus de literatura comporta, especialment en poesia, doncs per a molts lectors no era possible llegir i comprendre textos modernistes, acostuma[a afirmar-se que la poesia de començaments del segle XX mostra un cert caràcter elitista.