Cant gregorià

El cant gregorià és un tipus de música vocal monòdica, que té ritme lliure, és cantada sobre textos en llatí, és propi de la litúrgia cristiana, i que s'origina en l'alta edat mitjana de l'any 476 a l'any 1492 amb el descobriment d'Amèrica (segle v al segle XV). La denominació de cant gregorià es deu al fet que aquest tipus de cant és atribuït al Papa Gregori I com una evolució del cant ambrosià. Des del seu naixement, la música cristiana va ser una oració cantada, que devia realitzar-se no de manera purament material, sinó amb devoció o, com deia sant Pau: «Cantant a Déu en el vostre cor». El text era, doncs, la raó de ser del cant gregorià. En realitat, el cant del text es basa en el principi que (segons sant Agustí) «aquell que canta ora dues vegades». El cant gregorià mai podrà entendre's sense el text, el qual té prelació sobre la melodia i és el que li dóna sentit a aquesta. Per tant, en interpretar-lo, els cantants han d'haver entès molt bé el sentit del text. En conseqüència, s'ha d'evitar qualsevol impostació de la veu de tipus operístic que intenti el lluïment de l'intèrpret. Del cant gregorià, és d'on procedeixen els modes gregorians, que donen base a la música occidental. El cant gregorià és música vocal, i sovint es canta a capella (sense acompanyament d'instruments). Es canta a l'uníson —una sola nota a la vegada—, la qual cosa vol dir que tots els cantaires entonen la mateixa melodia. A aquest mode de cant se'l denomina monodia. Molts autors afirmen que hauria d'admetre's el cant de cor mixt (o sigui, homes i dones junts), ja que els homes i les dones no poden cantar les mateixes altures, puix que s'estaria interpretant a dues veus en octava. No obstant això, tenint en compte que tant homes com dones, així com els nens, han de tenir igual oportunitat de participar en la litúrgia, recomanen que, per no trencar aquest principi de la monodia, ho facin de manera alternada. Es canta amb ritme lliure, segons el desenvolupament del text literari i no amb esquemes amidats, com podrien ser els d'una marxa, una dansa o una simfonia (vegeu la secció que tracta detalladament el ritme). És una música modal escrita en escales particulars de sons. Els antics grecs creien que aquestes escales (i no la música creada a partir d'aquestes, com és la creença actual) servien per a despertar sentiments variats, com recolliment, alegria, tristesa, serenitat, etc. (vegeu allò relacionat amb les modes). La seva melodia de vegades és sil·làbica (quan a cada síl·laba del text li correspon un so) i de vegades melismàtica, quan a una síl·laba corresponen bastants sons. Hi ha melismes que contenen més de 50 sons per a una sola síl·laba. Si hi ha 2, 3 o 4 notes per síl·laba, llavors parlem de melodia neumàtica. El text està en llatí, la llengua oficial de l'Imperi romà estesa per Europa (encara no existien les llengües romàniques). Aquests textos van ser presos dels salms i altres llibres de l'Antic Testament; alguns provenien dels evangelis i uns altres eren d'inspiració pròpia, generalment anònima. No obstant això, hi ha algunes peces litúrgiques en llengua grega: Kyrie eleison, Hàgios o Theós (per a la litúrgia del Divendres Sant), etc. Escriptura: el cant gregorià s'escriu sobre el tetragrama, és a dir, sobre 4 línies, a diferència del pentagrama (de cinc línies) de la música actual. Les seves notes es denominen quadrades (punctum quadratum o "punt quadrat"); virgas si apareixen individualment o neumas si apareixen agrupades; tenen igual valor quant a la seva durada, llevat de les que tenen epicema horitzontal, la nota precedent al quilisme i la segona nota del sàlicus, la durada de la qual es perllonga lleugerament més amb un sentit expressiu i les notes que duen punt, el qual té la durada d'una nota simple (això s'explicarà en detall en la secció notació).