Òpera francesa

L'òpera francesa és l'art de l'òpera cantada en francès i que es desenvolupa a França. França té una de les tradicions operístiques més importants d'Europa, amb obres de compositors nacionals de la talla de Rameau, Berlioz, Gounod, Bizet, Massenet, Debussy, Ravel, Poulenc i Messiaen, a més d'aportacions de molts compositors estrangers, com Lully, Gluck, Salieri, Cherubini, Spontini, Meyerbeer, Rossini, Donizetti, Verdi i Offenbach. El gènere operístic francès es va iniciar en la cort del rei Lluís XIV amb l'obra de Jean-Baptiste Lully, d'origen italià, Cadmus et Hermione (1673). Lully i el seu llibretista Philippe Quinault van crear la tragédie en musique, una forma escènica en la qual el ballet, afició favorita de la cort francesa i l'escriptura coral tenien un paper especialment destacat. El successor més important de Lully va ser Rameau, i a la seva mort va prendre el relleu l'alemany Gluck, que va produir en la dècada de 1770 una sèrie de sis òperes per a l'escena parisenca que van renovar per complet el gènere. Al temps, a mitjan segle xviii, un altre gènere operístic anava guanyant popularitat a França: l'opéra-comique, en el qual les àries alternaven amb el diàleg parlat. En la dècada de 1820, la influència de Gluck a França va donar pas a un nou gust per les òperes de Rossini i una obra seva, Guillaume Tell, va ajudar a fundar un altre nou gènere, conegut com a grand opéra, l'exponent més destacat del qual va ser Giacomo Meyerbeer. L'opéra-comique va continuar amb gran èxit de les mans de Boïeldieu, Auber, Hérold i Adam. En aquest clima, van sorgir les òperes d'Hector Berlioz que va lluitar, sense aconseguir-ho, per obtenir l'èxit del públic: la seva obra mestra èpica Les Troyens, la culminació de la tradició gluckiana, no va tenir una representació adequada fins i tot gairebé cent anys després de ser escrita. La segona meitat del segle xix, Jacques Offenbach va dominar un altre nou gènere, l'opereta, amb obres enginyoses i cíniques com Orphée aux enfers; Charles Gounod va tenir un gran èxit amb Faust; i Georges Bizet va compondre Carmen, probablement l'òpera francesa més famosa de tots els temps. Alhora, la influència de Richard Wagner es va considerar un desafiament a la tradició francesa. Potser la resposta més interessant a la influència wagneriana va ser la singular obra mestra operística de Claude Debussy, Pelléas Et Mélisande (1902).El segle xx ja no hi ha operistes francesos i l'òpera apareix en l'opus dels diferents compositors com un fet aïllat, sense continuïtat. Un compositor, una o dues òperes, encara que això sí, firmades per autors de la talla musical de Ravel, Poulenc o Messiaen.