Simfonia coral

Una simfonia coral és una composició musical per a orquestra, cor i, de vegades, solistes, la qual s'adhereix, generalment, en el seu funcionament intern i arquitectura musical global a la forma musical simfònica. El terme «simfonia coral» en aquest context va ser encunyat per Hector Berlioz en descriure la seva obra Roméo et Juliette en la seva introducció de cinc paràgrafs per a aquesta obra. L'antecessor directe de la simfonia coral és la Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven. La Novena de Beethoven recull part de l'Ode an die Freude (Himne a l'Alegria), un poema de Friedrich Schiller, amb text cantat per solistes i cor en el seu últim moviment. És el primer exemple d'ús en un compositor important de la veu humana al mateix nivell que els instruments en una simfonia.Alguns compositors del segle XIX, en particular Felix Mendelssohn i Franz Liszt, van seguir a Beethoven en la producció d'obres simfòniques corals. El gènere es va desenvolupar àmpliament en el segle XX, amb obres notables com les compostes per Benjamin Britten, Gustav Mahler, Serguei Rakhmàninov, Dmitri Xostakóvitx, Ígor Stravinski i Ralph Vaughan Williams, entre d'altres. Des de finals del segle XX i començaments del segle XXI s'han compost diverses obres noves d'aquest gènere, entre elles les escrites per Tan Dun, Philip Glass, Hans Werner Henze i Krzysztof Penderecki. La intenció era que la simfonia coral romangués en el gènere simfònic, fins i tot amb la seva fusió d'elements dramàtics o narratius que es derivaven de la inclusió de les paraules. Amb aquest objectiu, les paraules van ser tractades simfònicament per perseguir finalitats no narratives, a través de l'ús freqüent de la repetició de paraules i frases importants i la reordenació, transposició i omissió de passatges lingüístics. El text va arribar a determinar l'esquema simfònic bàsic, mentre que l'orquestra transmetia les idees musicals en un grau similar al del cor i els solistes. Fins i tot amb un èmfasi simfònic, una simfonia coral era influenciada sovint en la forma musical i el contingut per una narració externa, fins i tot en les parts on no hi havia cant.