Witold Lutosławski

Witold Lutosławski (25 de gener de 1913 – 7 de febrer de 1994) fou un compositor polonès que va destacar per utilitzar la tècnica del dodecafonisme fent servir elements aleatoris. Va néixer a Varsòvia i va estudiar piano, composició i matemàtiques. De molt jove, va rebre classes de piano i violí de Smidowicz i de Kmitowa, respectivament. També va ser alumne de Lefeld i, quant a la composició, de Maliszewski. Es va casar amb Maria Danuta Bogusławska, germana de l'escriptor Stanisław Dygat. Durant la Segona Guerra Mundial es va escapar d'un camp de concentració i va haver de treballar com a pianista en diferents bars, dedicant les nits a la composició musical. Les seves primeres obres, com el Concert per a orquestra (1954), mostren la influència del compositor hongarès Béla Bartok en referència en la utilització de temes folklòrics. La seva Música fúnebre (1958), obra de gran significat, està dedicada en memòria d'aquest compositor. L'any 1961 va conèixer el compositor americà John Cage, que li va produir una forta impressió. Com a conseqüència, va començar a introduir a les seves composicions la partitura de cada instrument el qual és independent de la resta quant a la coordinació rítmica dels instruments (la improvisació). Des d'aleshores, aquest ha estat un dels elements característics de les obres de Lutosławski. La seva Simfonia núm. 2 (1967) mostra un altre element singular: la forma musical en dos moviments; el primer introduint la naturalesa i el segon amb més pes i amb clímax. El títol del conjunt de peces denominades Chain (Cadena 1, 1983; Cadena 2, 1985; Cadena 3, 1986) suggereix la idea de parts independents que s'escolten de manera simultània, però no mesclades. Cada secció musical s'encavalca amb el començament de la secció següent, com els eslavons d'una cadena. L'epitafi per a oboè i piano (1979) marca un gir en l'evolució de Lutosławski, l'aparició d'un llenguatge harmònic més senzill i menys dens, la seva música ha estat subjecte al sistema dodecafònic en sentit estricte, però, igual que Bartok, utilitza les dotze notes de forma lliure, especialment en grups de tres notes. En la dècada de 1980 redueix la seva harmonia a formes essencials, en lloc d'evolucionar fins a aquest llenguatge més tonal com en el cas del seu compatriota Krzysztof Penderecki (entre altres). Aquest nou enfocament s'aprecia a la Simfonia núm. 3 (1983), el concert de piano (1988) i la Simfonia núm. 4 (1992), la seva última gran obra. El 1985 va ser premiat a Espanya amb el premi Reina Sofia de composició. També va aconseguir el premi de la Unió de Compositors Polonesos el 1959 i el 1973, tres primers premis de la UNESCO (1959, 1964, 1968) i el premi del Ministeri de Cultura i de les Arts de Polònia i els premis Koussevitalci, Ravel i Sibelius. Va ser membre de la Reial Acadèmia Sueca de música i doctor honoris causa de l'Institut de Música de Cleveland i de les Universitats de Chicago i Varsòvia. El 1988 el pianista polonès, Krystian Zimmerman crea el Concurs W. Lutosławski.