Willie Smith

Willie Smith (Charleston, Carolina del Sud, 25 de novembre de 1910 - Los Angeles, Califòrnia, 7 de març de 1967 fou un pianista de jazz nord-americà. També se’l va conèixer pel malnom de El Lleó, durant el seu regnat com a gran pianista de jazz a Harlem (de 1920 a 1930. L’alies, segons uns, es devia al seu brau comportament en el front durant la primera guerra mundial, en la que intervingué com a soldat de l’Exèrcit nord-americà; segons altres, a què va tenir intenció de fer-se rabí (El lleó de Judà); però el més probable és que es degués al fet que quan tocava el piano feia una mena de rugits, o bé se servia d’aquests rugits per a aprovar o desaprovar la labor d’un altre pianista. La seva vocació era tan gran, que en el mateix front de combat, a França, en les hores lliures, cercava entre les ruïnes de les llars un piano amb el que poder exercitar el seu indiscutible swing. En el barri novaiorquès de Harlem no hi hagué ningú durant l’època assenyalada que pogués competir amb ell i sempre quedava vencedor en tots els contests o torneigs infatigables que, durant hores i hores, es realitzaven entre els millors pianistes del llavors emporium del jazz. La seva influència vers els altres pianistes fou naturalment extraordinària. Duke Ellington, que fou el seu deixeble, portat per l’admiració li dedicà una peça titulada Portrait of the Lion, i Smith, per correspondre-li, deu anys després (1949) dedicà a Ellington una peça seva titulada Portrait of the Duke. Tant Ellington com un altre dels famosos pianistes d’aquella època, Fats Waller, s’inspiraren molt en aquest extraordinari i gran pianista que unia un inusitat vigor a una gran delicadesa. També componia peces per a piano, d’una melodia extraordinària i gran bellesa, moltes de les quals es feren famoses. Entre elles: Ecoes of spring, Morning air, Rippling waters, etc.Segons el crític francès Hugues Panassie,