Vincenzo Righini

Vincenzo Righini (Bolonya, Emília-Romanya, 2 de gener de 1756 - 19 d'agost de 1812) fou un compositor italià. Fou alumne del pare Martini i començà la seva carrera escènica a Parma el 1775; l'any següent cantà a Praga i es donà a conèixer com a compositor d'interludis, àries i òperes. El 1780, Josep II del Sacre Imperi Romanogermànic el cridà a Viena com a professor de cant de l'arxiduquessa Isabel i director de l'Òpera bufa. De 1788 a 1792 va romandre a Magúncia com a mestre de capella del príncep elector, i el 1793, després d'haver estrenat amb gran èxit la seva òpera Eneas en el Lacio, a Berlín, fou nomenat director d'orquestra de l'Òpera de la cort per Frederic Guillem II, amb 4.000 talers d'emolument, sent succeït a Magúncia per Sterkel.Servà aquesta plaça fins a la seva mort, encara que el terrible any (1806) perjudicà per molt de temps la seva activitat. El 1793 es casà amb la cantant Harriette Knéisel i es divorcià el 1800. És autor de 20 òperes, entre elles les titulades Le vedova sclatra (1778), La bottega del cafe (1778), Don Giovanni ossia il Convitato di Pietra, sobre el mateix afer que l'obra immortal de Mozart,Il incontro inaspettato (1785), Antigono (1788), Armide (1789), Tigrane (1799), Il trionfo d'Ariane, Jerusalemme liberata (1802), La selva incantata (1802). A més publicà, una Serenata, per a dues trompes i dos fagots, dos trios per a piano i instruments d'arc, un concert de flauta, una missa, un Tedeum, un Rèquiem i una gran quantitat d'obres de menys importància (cantates, àries, duets) i excel·lents exercicis de cant.