Van Morrison

George Ivan Morrison (Belfast, Irlanda del Nord, 31 d'agost del 1945), conegut com "Van" o com "el lleó de Belfast", és un cantant i compositor extraordinàriament prolífic que combina una veu molt personal amb el domini de diversos instruments com ara l'harmònica, la guitarra, el saxòfon i el piano. Va viure d'infant en un ambient dominat per la música, ja que la seva mare era cantant, i el seu pare un gran col·leccionista de discs, en els gèneres del jazz i el blues. En aquestes circumstàncies no és d'estranyar que ell també es dediqués a la música, ni tampoc que, amb autorització familiar, abandonés els estudis el 1960, quan només comptava quinze anys, per orientar-se exclusivament en l'aprenentatge de la guitarra i el saxofon, en un moment en què a la Gran Bretanya el rock i el pop competien per aconseguir les preferències del públic adolescent. S'inicià en el conjunt de Deanie Sands and The Javelins, que practicava el country rock, i aviat passà, el 1962, a The Monarchs, en què el country, d'origen blanc estatunidenc, era substituït pel rhytm and blues també importat dels Estats Units però de tradició negra. Amb aquest bagatge, Morrison, després d'uns anys a Londres, retornà a Belfast i el 1963 fundà allà la seu pròpia formació, Them. Havia aplegat l'experiència dels grups anteriors, havent actuat en diversos països del continent europeu, exercint de saxofonista. Eren els anys en què The Beatles triomfaven en la música moderna de masses juvenils; el seu mentor Bert Berns s'interessà pels Them i enregistrà els seus primers discos. Fou el salt a la fama de Morrison, que el 1965 va publicar Glòria, una peça de 2 minuts 45 segons de durada que hauria d'assolir un èxit mundial. Després vingué "Them Again", que confirmà definitivament als seus autors com a punters del gènere. El 1968 sortí al mercat un disc de llarga durada que va batre el rècord de vendes: The angry Young. Això els obrí les portes dels Estats Units, un mercat difícil i exclusivista. Amb la sobtada mort de Berns, produïda el 1967, Morrison havia fet un gir lent vers els continguts de la seva música, que ell mateix anomenaria <misticisme romàntic> i de la que n'és una bona mostra <Astral weecks> (1968). A partir d'aquí en la seva obra es produí la fusió definitiva del folklore, el jazz i el soul, un personal híbrid, marca del seu autor. Altres discs famosos d'aquest autor han sigut: Moondance (1970), amb un gir respecte a l'anterior i on ja treu el cap la seva mística; Veedon Fleece `(1974) una davallada interior; Beautiful vision (1982), en el que introduí la novetat instrumental de les gaites irlandeses a la seva renovada mística, i Too long in exile (1993), que presentà en diverses capitals europees en forma de concerts, entre elles Madrid.(¹) La seva influència sobre diversos músics ha estat notòria. La seva música és difícil de catalogar, té influències, del jazz, soul, rhythm & blues, folk, rock, country. En la seva llarguísima discografia, uns discs tenen major inclinació cap a un o altre estil. Però es podria dir que Van Morrison té el seu propi estil.