Salvatore Viganò

Salvatore Viganò (Nàpols, 25 de març de 1769 – Milà, 10 d'agost de 1821), fou compositor, ballarí i coreògraf italià. Fill d'Onorato Viganò (1739-1811), ballarí i coreògraf, i de Maria Ester Boccherini, ballarina i germana del cèlebre Luigi, Salvatore es dedicà a la música sota la direcció del seu oncle. El seu debut com a ballarí tingué lloc a Roma, en un paper femení. Posteriorment viatjà a Espanya, per a intervenir en els espectacles en honor de Carles IV que se celebraren a Madrid el 1788. A la capital espanyola va conèixer la ballarina Maria Medina, amb qui es casà, i al famós coreògraf Jean Dauberval, en l'escola del qual aprengué les teories de Noverre i l'art de la coreografia basada en la expressivitat pantomímica o, per expressar-ho en paraules de Ritomi, Actuà en l'Òpera de París el 1789, a Bordeus i Venècia el 1790, on assolí grans èxits al costat de la seva esposa. Ambdós foren contractats a Viena i realitzaren un perllongada gira arreu d'Europa. Al seu retorn a Viena, Viganò va compondre per al Hoftheater la que es considera la seva obra mestra, Les criatures de Prometeu (1801), música de Beethoven, així com altres ballets definits per Rotorni com <fantàstic-al·legòric>, autèntics pantomima drames, formula de transició del ballet d'acció al coreodrama. Viganò retornà a Itàlia el 1804. Les seves actuacions a Milà, Venècia, Roma i Pàdua marcaren el progrés del ballarí en el drama ballat, basat en la expressivitat correlativa al ritme musical. El 1812 s'establí definitivament a Milà i abandonà els escenaris, per a dedicar-se exclusivament a la coreografia. Viganò, que solia introduir modificacions en els seus coreo-drames més assolits, presentà una nova versió de Les criatures de Prometeu a La Scala el 1813, denominada Prometeu, amb música pròpia, de Haydn i de Mozart, el resultat del qual forà homogeni, amb la intervenció d'excel·lents ballarins, preparats minuciosament pel mateix Viganò, i amb l'aportació escènica, grandiosa i solemne i amb una tendència figurativa neoclàssica, de Sanquirico. La crítica reconegué unànimement que aquell <gran ballet> tenia qualitats d'obra mestra. Stendhal, Foscolo i Porta s'expressaren en termes molt admiratius. Els anys següents, presentà altres grans obres (La Scala, 1815, 1817 i 1818). En el seu últim coreà drama, I Titani (1819), assolí unes elevades cotes de coherència estilística dintre de la complexitat dels seus espectacles, apuntant característiques que anuncien l'arribada del romanticisme. Entre els quaranta ballets que va compondre Viganò s'han de recordar com a principals: Gli Strelizzi (Venècia, 1809) L'alunno della giumenta ossia Ippotto vendicato (Milà, 1812) Mirra, ossia La vendetta di Venere (Milà, 1817) Psamimi re d'Egitto (Milà, 1817) Otello, ossia li Moro di venezia (Milà, 1818) Dedalo (música de Peter Lichtenthal, Haydn, Mozart i Rossini, Milà 1818) La vestale (Milà, 1818) La spada de Kenneth (Milà, 1818) I Titani (Milà, 1819) Alessandro nelle Indie (música de P. Lichtenthal, Milà, 1820) Le Sabine in Roma (música de P. Lichtenthal, Milà, 1820) Giovanna d'Arco (música de P. Lichtenthal, Milà, 1820) Didone (acabada pel seu germà Giulio, música de Lichtenthal i G. Brambilla, Milà, 1821) Cerere fuggitiva (música de Tomàs Sunyer, Nàpols, 1823)Entre l'escassa bibliografia vers Viganò destaquen els estudis Commentarii della vita i delle opere coreodrammatiche di Salvatore Viganò e della coreografia e de'corepei escritti da Carlo Ritorni reggiano (Milà, 1838) i de la segona meitat del segle XX, l'estudi d'Henri Prunières, publicat per la Revista Musicale (París, 1921). Els comentaris de Ritorni tenent molt d'amarga lamentació davant la impossibilitat d'<escriure> i transmetre <monuments tant preciosos> i <composicions escèniques tant dramàtiques>, que han impedit el que es puguin admirar junt a d'altres grans obres teatrals, malgrat de què, en la seva època, els coreo-drames de Viganò ocuparen un lloc molt important.