Salvatore Baccaloni

Salvatore Baccaloni (Roma, Itàlia, 14 d'abril de 1900 - Nova York, Estats Units, 31 de desembre de 1969) fou un cantant italià en la corda de baix.Formà part del cor de la Capella Sixtina, des dels cinc anys fins a efectuar el canvi de veu. Llavors començà la carrera d'arquitecte, però l'abandonà el 1921, per a cultivar els seus dots vocals, sota la direcció del mestre Giuseppe Kaschmann. Les seves extraordinaris aptituds li permeteren cantar, el mateix any, en el Teatre Adriano, de Roma. Més tard actuà a Bolonya, Palerm i Milà. Apareix a La Scala, d'aquesta última ciutat, recomanat per Arturo Toscanini, durant tretze temporades seguides. També treballà, a Roma i a Londres, abans de traslladar-se a Buenos Aires, i en el famós Teatro Colón fou, entre 1930-47, un dels màxims representants de l'òpera italiana. Durant aquesta, la seva primera temporada americana, es donà conèixer, a més a Chicago 1930 i a San Francisco. DE nou a Europa, actuà Berlín i a Berna, abans de traslladar-se definitivament a Nova York, on, fins a la data de la seva jubilació, fou membre del Metropolitan Opera House (1940-62). També es dedicà, a l'ensenyança. Arribà, en la seva llarga carrera de cantant d'òpera, a representar unes 170 papers cantats fins en cinc idiomes. Per la tessitura de la seva veu, el seu estil i, encara el seu aspecte físic (pesava 143 kilograms) es prestava als rols de buffo, en els que es considerava com el més digne successor de Lablanche (Bartolo, en Les noces de Fígaro i El barber de Sevilla; Leporello, a Don Giovanni; doctor Dulcamara, en L'elisir d'amore; Don Iñigo, en L'heure espagnole; Pogner, en Els mestres cantaires de Nuremberg; Melitó, a La forza del destino; els protagonistes de Don Pasquale, Tsar Saltan, Falstaff, etc..).