Ricarda Huch

Ricarda Huch (18 de juliol de 1864, Braunschweig - 17 de novembre de 1947, Schönberg im Taunus, actualment part de Kronberg) fou una poeta alemanya, filòsofa i historiadora coneguda amb el pseudònim de Richard Hugo. L'obra literària de Ricarda Huch és força variada, tant des del punt de vista temàtic (poesia, novel·les, assaigs històrics) com estilístic. Va debutar en el món literari amb una publicació constant de novel·les i assaigs històrics. Era filla de comerciants, i es guanyava la vida com a bibliotecària a Zuric, on va aconseguir renom amb l'obra de teatre Evoë (publicada a Berlín el 1892). Durant la seva residència a Viena coneix a l’italià Ermanno Ceconi, dentista de professió, amb qui es casaria i es trasllada a viure a la població de Trieste, lloc d’inspiració d’algunes de les seves novel·les com Aus der Triumphgasse, de l’any 1901, a on, seguint un estil romàntic alemany, descriu els barris populars de Trieste mitjançant personatges humils, alguns plens d’il·lusions per millorar la seva posició social i altres escèptics i resignats, que superen la duresa de les seves vides de forma natural més que seguint el camí de l’esperit. D’aquest enllaç va tindre una filla, però el matrimoni no va durar gaire. Després de la separació comparteix la vida amb el seu cosí Richard Huch, jurista de professió, de qui també se separa. La seva vida, llavors, junt amb la seva filla, seria un canvi constant de ciutats de residència passant per Munic, Braunschweig, Heidelberg i amb visites a Itàlia. Durant els anys 1910 va consagrar-se a les històries nacionals italiana, alemanya i russa. Les seves novel·les històriques tenen trets de psicologia, sobretot els de Mikhaïl Bakunin i Federico Confalonieri. La seva monumental Història d'Alemanya, que es va publicar des del 1934 al 1947, va des de l'edat mitjana fins al Renaixement. Els seus treballs sobre la història del Risorgimento i la unificació italiana van assegurar-li una gran reputació a Itàlia fins a l'època feixista. El favor de les autoritats d'aquest país va evitar que els nazis la perseguissin, ja que criticava obertament el règim, fins i tot va dimitir de l'Acadèmia Prussiana de Belles Arts (Preussische Akademie der Kunst) el 1933 com a mostra de protesta.