Pietro Domenico Paradisi

Pietro Domenico Paradisi (Nàpols i Bari, 1707 – Venècia, 25 d'agost de 1791) Pietro Domenico Paradisi (Nàpols, 1710 - Venècia, 25 d'agost de 1791) fou un compositor italià. També fou conegut com a Pier Domenico Paradies. S'ha discutit envers els cognoms Paradisi i Paradies com pertanyents a dues persones diferents, com també suposà Fausto Torrefranca que Paradisi era d'origen toscà. Probablement fou deixeble de Nicola Porpora i un dels més hàbils músics de l'escola napolitana en aquella època. El primer títol que es cita és el d'Alessandro in Persia (Lucca, 1738). Seguiren Il decreto del fato, cantata (Venècia, 1740) i l'òpera Le Muse in gara. Des de 1746 va viure a Londres, llavors centre d'atracció de molts músics inclús italians, on també va escriure per al teatre Fetonte (1747), que sembla que va recollir gran èxit, i després Antioco i bona part de la música del pastitx La forza d'amore (1751). De 1751/56 aconseguí junt amb l'abat Francesco Vanneschi, empresari teatral i llibretista també de B. Galuppi, C. W. Gluck i D. Terradellas, la llicencia per a la direcció del "Theater Haymarket". Portant a la capital del Regne Unit, una vida brillant i despreocupada, es va fer conegut i sol·licitat principalment com a mestre a la moda de clavicèmbal i de cant. Entre els seus alumnes i figuraren Cassandra Frederick (Miss Frederica), una de les primeres i millors alumnes predilectes de G. F. Händel, la qual es presentà molt jove en públic interpretant pàgines d'Scarlatti i de Handel; Gertrud-Elisabeth Schmeling-Mara coneguda com a Elisabeth Mara que després triomfaria arreu d'Europa, i per la qual en presentar-se a Londres als 11 anys d'edat com a virtuosa, Paradisi fou contractat com a professor de cant, però sembla que els seu pare degué sostreu-re aviat a la influència del mestre; i Thomas Linley senior, que també era mestre de cant i compositor, personatge eminent en la vida artística londinenca, al qual ensenyà harmonia i baix continu.