Philip Larkin

Philip Arthur Larkin, CH, CBE, FRSL (9 d'agost de 1922 - 2 de desembre de 1985) fou un poeta, bibliotecari, novel·lista i crític de jazz britànic. El 1945 va publicar el seu primer llibre de poesia, El vaixell del nord, al qual li van seguir dues novel·les, Jill (1946) i Una noia a l'hivern (1947), però va adquirir notabilitat en 1955 amb la publicació de la seva segona col·lecció de poemes, Un engany menor, seguit per Les noces de Pentecosta (1964) i Finestrals (1974). Entre 1961 i 1971, va treballar al diari The Daily Telegraph com el seu crític de jazz (els seus articles van ser compilats posteriorment a All What Jazz: Escrits sobre jazz 1961-1971, de 1985), i va editar The Oxford Book of Twentieth-Century English Verse (1973). Va rebre diversos honors, inclosa la Queen's Gold Medal for Poetry. El 1984, després de la mort de John Betjeman, li va ser oferta la posició de poeta llorejat del Regne Unit, la qual va rebutjar. És considerat per la crítica com un dels poetes anglesos més aclamats de la segona meitat del segle XX. Després de graduar-se a Oxford el 1943 amb títols en anglès i literatura anglesa, Larkin va començar a treballar com a bibliotecari. Durant els trenta anys en què va exercir com a bibliotecari universitari a la Biblioteca Brynmor Jones de la Universitat de Hull va produir la major part de la seva obra publicada. Els seus poemes estan marcats d'una manera que el poeta anglès Andrew Motion descriu com una «exactitud malenconiosa i molt anglesa per tractar les emocions, els llocs i els relacions». Eric Homberger va esmentar que Larkin era «el cor més trist en el mercat de postguerra», i el mateix Larkin va dir que la pobresa era per a ell el que els narcisos eren per a Wordsworth. Influenciat per W. H. Auden, W. B. Yeats i Thomas Hardy, els seus poemes estan formats per versos molt estructurats però flexibles. Jean Hartley, l'exdona de l'editor del poeta, George Hartley (The Marvell Press) els va descriure com «una barreja estimulant de lirisme i descontent», tot i que l'antòleg Keith Tuma va assegurar que hi ha més en l'obra de Larkin que el que suggereix la seva reputació de pessimista adust.La personalitat pública de Larkin era la d'un anglès solitari i insensat a qui no li agradava la fama i que no tenia paciència per als embolics de la vida literària pública. El 1922, quan el poeta i escriptor Anthony Thwaite va publicar de manera pòstuma les seves cartes, es va generar una controvèrsia sobre la seva vida personal i les seves opinions polítiques, descrita per John Banville com a esgarrifosa, però també divertida fins a cert punt La historiadora britànica Lisa Jardine el va descriure com un «racista empedreït i misogin», però l'acadèmic John Osborne va sostenir en 2008 que «el pitjor que van poder descobrir sobre Larkin van ser algunes cartes grolleres i que li agradava el porno més suau que el que entreté les masses». Malgrat la controvèrsia, va ser triat en una enquesta de 2003 (gairebé dues dècades després de la seva mort) organitzada per la Poetry Book Society com el poeta més aclamat dels últims cinquanta anys, i el 2008 The Times el va qualificar com el millor poeta de postguerra de la Gran Bretanya.El 2010, vint anys després de la seva mort, la ciutat on vivia Larkin, Kingston upon Hull, el va commemorar amb el Festival Larkin 25. El festival va culminar el 2 de desembre, el dia del vintè cinquè aniversari de la seva mort, amb la inauguració d'una estàtua erigida en el seu honor i esculpida per Martin Jennings.