Pauline Viardot-Garcia

Pauline García, Viardot de casada (París, 18 de juliol de 1821—París, 18 de maig de 1910), va ser una mezzosoprano francesa. Filla de Manuel García, cèlebre tenor de l'època, i de la soprano Joaquina Briones; germana de la també mezzosoprano Maria Malibrán i de Manuel Patricio Rodríguez Sitches i, per tant, cosina de la també cantant i compositora Antonia Sitcher de Mendi. Casada amb el crític i director del Théâtre des Italiens, Louis Viardot, amb qui tingué quatre fills: Louise Héritte-Viardot (compositora), Paul Viardot (violinista), Marianne (pintora) i Claudie. Gràcies als consells de George Sand, Pauline començà els estudis de música pel piano sota la batuta de Franz Liszt. Més tard, complementant la seva carrera de cantatriu, va actuar freqüentment com a pianista, moltes vegades a quatre mans amb la no menys cèlebre Clara Schumann-Wieck. Viardot donà el seu primer recital a l'edat de setze anys, i debutà sobre una escena d'òpera l'any després, el 1839, en el rol de Desdèmona en l'Otello de Gioachino Rossini. Menys virtuosa, en el pla estrictament vocal, que la seva germana (de la qual se suposava que prendria el relleu), és pels seus dons dramàtics, intel·lectuals i musicals que va arribar a ser famosa. Pocs anys van ser suficients per imposar-se: des d'aleshores, tingué tot París als seus peus. Amiga d'Hector Berlioz (que va recompondre per a ella l'Orphée de Gluck el 1859), de Meyerbeer (que li oferí el seu rol més impactant: Fidès, en Le prophète, 1845; cap cantatriu, fins avui, excepte, potser, Marilyn Horne, no ha sabut abordar-lo en la seva integritat), de Charles Gounod (Sapho i la seva ària sublim "Ô ma lyre immortelle" va ser composta expressament per a ella), de Camille Saint-Saëns, de Frédéric Chopin (que admirava la seva habilitat al piano), reunia tots aquests personatges al seu hotel particular del Quartier Latin de París. El 1855 havia adquirit, amb el sacrifici d'una part consistent de la seva fortuna, la partitura autògrafa de Don Giovanni de Mozart (del qual ella cantà el rol de Zerlina a Sant Petersburg). Aquesta "relíquia" musical fou a la vegada l'objecte de pelegrinatge de part dels grans noms de l'època i motiu de noves coneixences. Viardot fou amiga fidel del gran escriptor rus Ivan Turguénev. Les seves residències de camp, a Bougival, separades però construïdes al mateix terreny, han estat avui transformades en museus. La naturalesa veritable de la seva realitat és difícil de saber: era amor, era admiració? Després de la seva retirada (el 1863), Pauline Viardot es dedicà a la composició (diverses operetes, entre les quals Cendrillon el 1903, sobre llibret de Turguénev) i a l'ensenyament del cant, que només dispensà a alumnes de sexe femení, al Conservatori Nacional de París. Geni musical i teatral, Viardot, desapareguda quasi nonagenària en l'era del gramòfon, s'emportà a la tomba el so de la seva veu, que Camille Saint-Saëns comparà, per sinestèsia, a un gust: el de les taronges amargues. Ell li dedicà la seva òpera Samson et Dalila (1877). Viardot encoratjà joves talents tals com Charles Gounod, Gabriel Fauré i Jules Massenet. Si el seu nom està assegurat en la història, és gràcies a la força del seu intel·lecte i a l'extensió sobresortint del seu talent.