Osmán Pérez Freire

Osmán Pérez Freire (Santiago de Xile, 1880 - Madrid, Espanya, 28 d'abril de 1930) fou un compositor, pianista i músic xilè. Era nét del fundador i primer president de la República xilena, general Ramón Freire. El 1886 els seus pares emigraren de la seva pàtria i passaren a establir-se a Mendoza, pel qual Pérez Freire fou educat en la República Argentina. Assolí ben aviat gran popularitat en el gènere de tonades o cançons, que no tan sols es cantaren en els principals teatres i salons d'Amèrica, sinó que, traspassant les fronteres, aconseguiren gran èxit arreu d'Europa. Desitjós d'assolir la consagració personal de la seva música a París, sortí de la seva pàtria el 1930 i morí a Espanya, sense haver assolit el seu anhel. Entre les seves produccions més populars mereixen citar-se: Alubet; el Ay, ay, ay, que va fer la volta al món; Maldito tango, que també assolí gran èxit; La campera; Canción tacueña; ¿Y por qué no me queria?; Mar de fondo; El Gualicho; El delantal de la china; Y el moro de volvio sin el; Pero qué otario que sós; Partí; Un roto en la Argentina, etc., i la seva col·lecció de música de cambra íntima titulada Canciones de hogar (1929). Fou un compositor de gran fecunditat, perquè passen de 200 les composicions que va escriure, assolint aquestes en la seva majoria celebritat universal.En la República Argentina assoli interpretar tan vigorosament l'ànima criolla, que se li consagrà molt justament com el més colorista dels compositors argentins, arribant a ser elegit president de l'Associació Argentina de Compositors. Fou comissionat pel seu país en l'Exposició de Sevilla, en la que guanyà el gran premi de Música, i després fou nomenat membre corresponent de l'Acadèmia de Belles Arts. Gran amic d'Espanya, com a homenatge a ella, quan la inauguració del monument al soldat espanyol mort en els camps de Maipú, donà conèixer un himne dedicat a ell, que poc temps després entregà al rei d'Espanya. A Madrid donà al teatre últimament la revista Acuarelas. els seus tangos i valsos, sortien de Buenos Aires cap a París, Londres, Madrid, Berlín, etc., renovant-se constantment, i constituïen les dues o tres cançons populars de la temporada. L'èxit de la ja citada Ay, ay, ay, fou tal, que tots els divos la incorporaren al seu repertori; alguns com Fleta, la convertiren en la seva peça predilecta i tots els mitjans de reproducció musical foren pocs per a difondre-la i propagar-la. D'aquesta digué el crític Benjamin Cohen: