Mezz Mezzrow

Milton Mezzrow (Chicago, Illinois, 9 de novembre de 1899 - 5 d'agost de 1972) fou un músic de jazz estatunidenc.Fill de pares russos, fou un dels pocs blancs que van saber assimilar l'autèntica música del jazz i gràcies al qual s'operà, vers l'any 1930 l'anomenat retorn a l'estil Nova Orleans. El seu instrument era el clarinet. La seva família va fer el que va poder per apartar-lo de la delinqüència juvenil en què es desenvolupà la primera etapa de la seva vida, el que no impedí que fos acusat de robatori i empresonat en la presó de Pontiac. Com Louis Armstrong aprengué música en la penitenciaria i es presentà com a músic en l'orquestra de l'establiment penal. Començà tocant la flauta i el saxo alt. Però l'important de la seva estança a la presó fou l'assimilació de l'estil dels negres, als que sentia cantar a través dels envans de les cel·les, amb el que arribà ésser tant expert com ells. Tot això ha restat narrat en el seu llibre de memòries La ràbia de viure. Quan sortí de la presó continuà el seu aprenentatge escoltant als grans mestres del seu temps, que acabaven d'arribar a Chicago procedents de Nova Orleans: Armstrong, Joe King Oliver, Tommy Ladnier, etc. Després d'una intensa etapa d'estudis i seguint les ensenyances del seu mestre Jimmie Noone, pogué arribar a ser el millor clarinet blanc, extraordinari intèrpret de blues que podia rivalitzar amb qualsevol músic de color. Els seus primers discos els realitzà amb els Jungle Kings i els Chicago Rhythm Kings, el 1927-28, als que li succeïren uns enregistraments (1928) en què fou acompanyat pel guitarrista Eddie Condon i altres en què toca a duets amb el trompeta Red Nichols. El 1929 establí la seva residència en el barri negre de Harlem, vivint amb els negres i desafiant tot perjudici racial. Fundà diversos grups orquestrals mixts, de músics negres i blancs, el 1933, 1936 i 1937. Més, a partir del seu fracassat intent de ressuscitar, amb el trompeta Tommy Ladnier, l'estil Nova Orleans el 1938, hagué d'abandonar –com aquest últim i molts músics negres— les actuacions públiques, per limitar-se a gravacions: les ja citades amb Ladnier (més Really the blues, Comin' on with the come on, If you see me comin') i, el 1939, amb el també trompetista Frank Newton (The Panic is on) i la cantant Rosetta Crawford, junt amb Ladnier i el pianista James Price Johnson (Stop it Joe, I'm tired of Fattening Frogs for Snakes). Tot i el fracassat intent de resurrecció el clarinet de Mezzrow fou el punt de suport. La seva meravellosa sonoritat captivà als aficionats. I així fou com el vell estil aconseguí interessar de bell nou, fou molt important el retorn del vell estil, perquè alguns dels músics d'aquella època que es trobaven retirats tornessin a la lluita, per exemple Kid Ory. I també cobrà nova actualitat la figura d'Armstrong. Era l'època de les gran orquestres (període swing), a la qual evolució –que encara en certa manera, sabé seguir Armstrong-Mezzrow no va voler adaptar-se. Possiblement a causa de la decepció i privacions que tingué de travessar llavors, sofrí com un retrocés a la seva turbulenta joventut. Per aquest motiu entre 1940-42 va haver de complir condemna per venda i ús de drogues. Més tard, en el local nocturn de Jimmy Ryan, toca amb els <chicagoans> blancs Art Hodes, pianista d'origen també rus, i el bateria George Wettling. Amb l'un i l'altre per separat, efectua gravacions el 1944 i 1945, respectivament. Era l'època immediata a la segona guerra mundial, en que, malgrat la la incipient moda de l'estil bebop, el jazz ja no quedava sols representat per la seva última innovació, sinó que, amb l'al·licient de tota una diversitat estilística, era posat de moda mercès al prestigi dels vencedors. Això va permetre en Mezzrow (1945-47) fundar una casa de discos, la Kings Jazz que publicà enregistraments del pianista Sammy Price i del septet i del quintet que forma Sidney Bechet, que donà a conèixer els blues originals de Mezzrow. Aquestes gravacions es distingeixen –més encara que les de 1938-39— per la pràctica de subtils contrapunts, sàviament conjuntats, en segon terme, amb els solistes. Procediment poc estès en el jazz, on la improvisació col·lectiva, en que tots eren solistes, donà pas a la contraposició successiva d'aquests al grup melòdic. El 1948 destacà al costat del saxofonista Bob Wilber, en el festival de Niça. Fixà com tants d'altres la seva residència a França: allí l'acompanyà el bateria Zutty Singleton i feu els seus peculiars solos i contrapunts amb els trompetes Lee Collins i Buck Clayton, Gene Sedric (saxo-clarinet), <Bigg Chief> Rusell Moore (trombó) i Calude Lutter (clarinet). A més realitzà diverses gires per Europa. Però, últimament, la seva fidelitat a l'estil personal i el deprecià al jazz intel·lectualitzat (tingué l'honradesa de no comercialitzar-se mai, com Bechet i el mateix Armstrong) motivaren el seu oblit i la seva mort en la misèria.