Matteo da Perugia

Matteo da Perugia (Perusa, segle XIV – Milà, 1416 (Gregorià)) fou un compositor italià del Renaixement. No se sap quasi res sobre la primera part de la seva vida: de 1402 a 1407 fou mestre de capella de la catedral de Milà, lloc que abandonà temporalment per entrar al servei de l'arquebisbe de Milà, Pietro Philargi (Alexandre V) (1407/14). Posteriorment tornà a ocupar el seu lloc en la catedral, on hi va romandre fins al 1416, Ambrogio da Pessano. Fou un dels compositors més interessants de l'últim període d'Ars Nova italiana, i, com a tal, rebé la influència de la elegant i rebuscada producció polifònic francesa de la seva època: la major part de les composicions que d'ell es conserven posseeixen texts francesos. Seguí fonamentalment els models de músics com N. Grenon, J. Cuvelier, Solage o J. Vaillant, representants del anomenat <<estil manierista>>, un estil ric en rebuscaments rítmics i contrapuntístics de gèneres diversos. Sentí especialment predilecció per la forma de ballade de tipus francès, amb àgils ritmes en 6/8 i 9/9, sense refusar a voltes l'ús d'instruments junt amb la veu. També escriví virelais i rondós, així com diverses composicions sacres (5 glòries, 1 Agnus, 1 motet i fragments d'una missa), que probablement guarden relació amb les seves activitats a Milà.