Mary Wigman

Mary Wigman (Hannover, Baixa Saxònia, 13 de novembre de 1886 - Berlín, 18 de setembre de 1973) fou una coreògrafa i ballarina alemanya de dansa expressiva. Es va formar amb Émile Jaques-Dalcroze i Rudolf von Laban, posteriorment va col·laborar amb aquest darrer i amb Suzanne Perrottet. Es presentà per primera vegada en públic el 1919, en diverses ciutats de Suïssa, i ja el 1921 fundava a Dresden l'Escola Wigman. Aquest mateix any reuní un conjunt d'alumnes i amb elles actuà en el prosceni amb composicions coreogràfiques de la seva creació, i en pocs mesos aconseguí imposar-se fins a fer-se contractar pel teatre de l'Òpera de Frankfurt. Acompanyada del seu grup coreogràfic hi interpretà la seva pròpia composició Les set danses de la vida. El 1923 començà a presentar noves obres d'aquest estil: Escenes d'una drama ballable i d'altres de títols intraduïbles, com Tanzmärchen, Totentanz, Raumgsesange, Die Feier, Der Weg. Les seves creacions com a solista són: Die abendlichen Tänze (1924), Visionen (1928), Schwingende Landischaft (1929), Opfer (1923), etc. El 1930 es dirigí als Estats Units i allà aconseguí, en una gira memorable, la consagració del seu art i de la seva escola de dansa. Com a directora del conjunt, com a solista i com a coreògrafa, s'imposà a la tradició nord-americana, desproveïda de perjudicis per manca d'una tradició d'aquest ordre. Se la proclamà la representant i missatgera de l'art coreogràfic alemany o dansa artística alemanya (Deutsche Tanzkunst). Aquesta escola segueix una línia d'acció diametralment oposada a la tradició clàssica francesa i a la innovació dels ballets russos; no és ni ball de puntes, ni virtuositat de moviments, ni pantomima; és una estilització d'imatges, girs, actituds i tot efecte dinàmic i estàtic que no estigui en el contingut dels cànons de les citades escoles. Es demana a l'executant subjectivitat en l'emoció i plàstica interpretació, eliminant sistemàticament la virtuositat. Mary Wigman parla sempre de dansa abstracta i de l'arquitectura dels grups dansaires. D'aquesta manera, l'escola alemanya s'identifica més aviat amb la rítmica que posà en evidencia Émile Jacques-Dalcroze; però no és esclava de la música, com ho és aquesta. Vol, precisament, eliminar la música, i per això la dansa alemanya mira d'aprofitar exclusivament el ritme del conjunt sonor, i fa actuar l'orquestra –que aquí es redueix a instruments de percussió- en el mateix prosceni. Mary Wigman fou la missatgera d'aquesta innovació que, lògicament, hauria de topar sensiblement amb la susceptibilitat de la crítica francesa en presentar-se a París. Es tractava de doctrines irreconciliables i amb finalitats oposades. Precisament Mary Wigman, tant a l'escola de Dresden com en les dues que després fundà a Berlín, va seguir l'apostolat del seu mestre. Va escriure entre altres obres, a més de la ja citada Set danses de la vida (1921), un Tractat de composició (1925) i Danses d'art alemanyes (1934). Els tractadistes Rudolf von Delius i Rudolf Bach van estudiar l'art d'aquesta ballarina en obres especials escrites, respectivament, el 1925 i 1932. Tingué com a alumnes ballarins i ballarines que en les dècades següents assolirien celebritat arreu del món: Glen Tetley, Ivonne Georgi, Gret Palucca, Karin Waehner i Harald Kreutzberg, entre d'altres. Tampoc s'ha d'oblidar que també havia estat professora de la cèlebre coreògrafa Hanya Holm. L'ascensió del nacionalsocialisme al poder comportà per a la major part dels expressionistes dificultats de tota mena. L'expressionisme, com la totalitat de les tendències d'avantguarda, era un "art degenerat", segons la concepció del III Reich. Mary Wigman fou sospitosa per a les autoritats hitlerianes, com molts dels seus contemporanis en experimentació, al marge d'una política cultural que aviat donaria els resultats per tothom coneguts: fora de l'"art oficial" no hi havia salvació. Retirada de l'Institut Central de Dresden, va haver de patir la inactivitat. Acabada la segona guerra mundial amb la caiguda del nazisme, el 1945 fundà un nou centre d'ensenyança a Leipzig. Allà adaptà Orfeu, de Gluck, per a l'Òpera de la ciutat (1947). El 1949 es traslladà al Berlín Occidental, dedicant la seva labor al Hebbel-Theater. Adaptà novament Orfeu i Eurídice, que fou representada a l'Òpera berlinesa el 1961, a més de la seva versió de La consagració de la primavera, de Stravinski, posada en escena el 1957. Indiscutible protagonista de l'estil expressionista, va mantenir la seva activitat didàctica i creativa fins a la vellesa, quan ja aquesta tendència havia deixat d'ésser merament experimental per convertir-se en una de les principals manifestacions artístiques del segle XX.