M. Camargo Guarnieri

Mozart Camargo Guarnieri (Tieté, Sao Paulo, 1 de febrer de 1907 - Sao Paulo, 13 de gener de 1993) fou un compositor, director d'orquestra i pianista brasiler. Al principi estudià amb el seu pare, Edoardo de Guarnieri, i més tard es matriculà en el Conservatori de Sao Paulo, on fou alumne de Braga, Sá Pereira i Lamberto Baldi. Fou professor en aquell centre des de (1930-38), fundà i dirigí el Cor Municipal de sao Paulo (1936), va ser el representant governatiu en el Congrés de músics brasilers del 1936, i restà un cert temps al front de l'Orquestra del Teatre Municipal de Sao Paulo. Li fou atorgada una beca d'estudis, el 1939, que li va permetre romandre un temps a París, on perfeccionà els seus estudis de composició amb Koechlin i els de direcció amb Franz Rühlmann; retornà al seu país el 1942. Més tard fou invitat per la Unió Pan-Americana a dirigir l'Orquestra Simfònica de Boston. Després es dedicà a l'ensenyança del piano. Influí molt en la vida musical brasilera durant el govern de Kubitschek. Fou autor d'una gran fecunditat: cal citar entre les seves obres més importants, les òperes en un acte Pedro Malazarte i Soc un home, la cantata tràgica La mort d'un aviador, 3 Simfonies –de les quals a la primera li atorgaren el premi Luiz Penteado de Rezende (1944 i a la segona el 2n. Premi en el Concurs Americà de Simfonies, de Detroit (1947)--, 3 Concerts per a piano i orquestra, un Concert de violí –primer premi en el Concurs Internacional Samuel S. Fels, de Filadelfia (1942)--, el poema simfònic Curacà, les dances Brasilera i Salvatge, Encantamento, Obertura Concertante, per a orquestra; Tres dances, Desesperança i Tres poemes, per a veu i orquestra; Flor de Tremenbé, per a orquestra de cambra; 3 Quartets de corda –al segon li foren atorgats els premis de l'Associació de Música de Washington, i de la casa de discos RCA Records Víctor Co. (1944)--; 50 Ponteios, per a piano, i un centenar de cançons i diverses peces corals. Va pertànyer al grup de compositors brasilers arrelats al folklore natiu, camí que un dia iniciaren Alberto Nepomuceno i Alexandre Levy i que ha donat figures cimeres com Villa-Lobos i el mateix Guarnieri. Com en Villa-Lobos, però dintre d'un gust més intimista, adopta un llenguatge del que procura desterrar la nota pintoresca, o exòtica, per a comunicar-li certa universalitat: el que intentà Villa-Lobos en les seves Bachianas Brasileres o en el seu Nonetto, o Milhaud –nascut en l'ambient cultural europeu i fascinat pel folklore brasiler— a Saudades do Brazil. Guarnieri era professor honorari del Conservatori de Bahia i membre honorari de la Societat d'Autors teatrals i de la Unió cultural dels Estats Units del Brasil.