Luigi Rossi

Luigi Rossi, llatinitzat segons la costum de l'època com Aloysius de Rubeis, (Torremaggiore, Pulla, vers 1598 - Roma, 20 de febrer de 1653) fou un compositor italià considerat com un dels mestres de la cantata, en va compondre més de 250. Era un dels set fills de Donato Rossi, de l'aristocràtica família Di Sangue, emparentats amb molts nobles napolitans i establerts en un sumptuós palau de la ciutat. Pel seu caràcter i els seus dots musicals, Rossi entrà molt jove com a patge del jove príncep Paolo, de la família Di Sangue de Nàpols. Fou confiat de seguida, per a ser instruït en el cant i instrumental, al músic franc-flamenc Jan van Macque, llavors resident a Nàpols i director de la capella reial espanyola. Freqüentà aquesta escola en companyia de joves napolitans d'excel·lents dots, de 1609 a 1614, any de la mort de Macque, i aviat es demostra dotat de viva i sensible capacitat per al cant (tenor), l'orgue i el llaüt. Totes aquestes virtuts les féu servir en entrar al servei dels Mèdici a Florència i després del cardenal Antonio Barberini a Roma, al grandiós palau Borghese del Campo Marzio, com a músic virtuós del nebot del papa Pau V, el duc de Sulmona, Marcantonio Borghese. En el cercle de les més altes amistats, tingué ocasió de conèixer a la jove arpista Costanza, de la distingida família De Ponte, i va contraure matrimoni amb ella el 3 de juliol de 1627 en la parròquia de Sant Llorenç de Lucina. Alguns anys més tard, l'1 d'abril de 1633, aconseguí el càrrec d'organista de San Luigi dei Francesi (Sant Lluís dels Francesos), retribuït amb 4 escuts mensuals. Va compondre el 1632 la cantata Lamento della Regina di Svetia sobre la mort del rei Gustau II Adolf de Suècia durant la batalla de Lützen. Gràcies a aquesta cantata va rebre una gran notorietat a tota Europa. En aquella mateixa època arribà a Roma el més petit dels seus germans, Giovanni Carlo, que també fou acollit pels De Ponte. Es perfeccionà com arpista de tres registres i cèmbal. A invitació de Ferran II de Mèdici, Rossi es traslladà amb la seva esposa, a Florència per fer concerts entre maig i novembre de 1637. El 1641 fou cridat pel cardenal Antonio Barberini, nebot del nou papa Urbà VIII, com a músic privat. La seva personal activitat artística s'intensificà i es va estendre, especialment en la producció d'oratoris sobre temes sagrats que foren interpretats en el període 1641/44 en les sales de l'"Arxiconfraria de San Girolamo della Carità", sota el patrocini del sacerdot Orazio Griffi. Aquests oratoris, dels que se'n conserven set, es dividien en dues cantates per fer lloc al predicador per a pronunciar el sermó als fidels. En aquesta mateixa ciutat va fer representar la seva primera òpera Il palazzo incantato d'Atlante. La celebritat guanyada per Rossi queda testimoniada per G. B. Doni, Pietro della Valle i Severo Bobini amb l'epítet de novell cigne. En el seu domicili del Corso, al costat de l'església de Sant Ambrosi i Sant Carles, s'hi reunien literats, instrumentistes i cantants. El cim dels seus triomfs l'assolí amb l'espectacle ofert en el teatre Barberini sota el títol Il palazzo incantato di Atlante, ovvero la Guerriera Amante sobre text de Giulio Rospiglioni, diplomàtic, literat i després papa. Pròleg i tres actes, canvis d'escena, cors, ballets, vint-i-quatre personatges amb els cantants més coneguts, quasi tots de la Capella Papal (entre ells vuit sopranos), tot això com a inauguració de la temporada de carnestoltes de 1642 i més de vuit mil escuts de despesa. L'octubre d'aquest mateix any acompanyà a Bolonya al cardenal Barberini, nomenat nunci apostòlic, i col·laborà en els espectacles i concerts organitzats per a tal ocasió. A més del Palazzo Incantato, les seves composicions se suposen conservades en el Conservatori de la ciutat. Tornà per segona vegada l'abril de 1644, amb Pasqualini, per fer altres concerts, Però en aquells mesos, amb la pujada al pontificat d'Innocenci X s'obrí un procés contra el cardenal Barberini i els seus familiars. Per evitar l'empresonament, s'embarcaren cap a França on havia estat convidat a la cort del rei de França, i on sol·licità hospitalitat al cardenal Mazzarino, primer ministre del Regne. Això donà oportunitat de cridar el músic a París el juny de 1646, i allí participà en els concerts reials de Fointainebleau. El 2 de març de 1647, Rossi presentà en el palau reial, davant la reina regent Anna d'Espanya, el jove Lluís XIV, la cort, tota la noblesa i a la intel·lectualitat de França, la seva obra més recent Orfeo amb un pròleg i tres actes amb la participació, al paper principal, del castrat de reputació internacional Atto Melani. Fou la primera òpera italiana estrenada a França. Aquest fet va ajudar a fer conèixer l'òpera italiana a França. Tanmateix, el seu mecenes, el cardenal d'origen italià Mazzarino, va ser molt criticat per a aquesta representació de gran espectacle, malgrat la prolongació de les representacions fins al mes de maig. Carregat de regals de gran vàlua, Rossi tornà a Roma, on mentrestant havia mort la seva esposa Constanza. A petició de la regent i de Mazzarino, el compositor retornà a París a principis de l'any següent, però els greus enfrontaments de la Fronda no permeteren celebrar espectacles. Es va veure obligat a marxar el 1649 i s'aturà algun temps a la Provença, amb el seu protector el cardenal Barberini, abans de continuar vers Roma. S'havia quedat quasi sol, després de la mort també de la seva sogra Vittoria Ximenes, i s'allotjà en un edifici propietat de la parròquia de Santa M Maria en la via Lata en el Corso, el qual cardenal diaca era Antonio Barberini. Així va compondre, una altra cèlebre cantata, articulada en 14 períodes juxtaposats; La Fortuna, sobre versos de Salvator Rosa, recordant la decapitació del rei Carles I el 30 de gener de 1649. Però l'artista potser esgotat, atacat d'una violenta pulmonia, morí la nit entre el 19 i el 29 de febrer de 1653. Sota la cura del seu germà Giovanni Carlo, el seu cadàver fou soterrat en la citada parròquia sota una làpida commemorativa. El 1725, amb ocasió de la restauració del terra, la làpida, amb les seves restes i els del seu germà, fou traslladada a la nau dreta, davant l'altar del Crucifix, i allà es localitzà el 1953, en el curs de les investigacions del professor Al. Ghislanzoni. Poques de les seves composicions foren impreses en la seva època, potser pel caràcter d'improvisació de les seves creacions. Es trobaren algunes d'elles a Raccolta d'Arie Spirituali (Roma, 1640); Ariette di Musica (Braciano, 1646); Foren pòstumes Scelta di canzonette (Londres, 1679); Airs italians recueillis par Philidor L'Aine (París, 1695) i Airs serieux et a boire (París, 1700). El material manuscrit fou, per primera vegada, investigat i recollit en 226 peces per l'erudit musicòleg belga Alfred Wotqueune el 1909; 10 peces foren afegides més tard per H. Prunières i 9 per A. Cametti. Però les més amplies i sistemàtiques investigacions (començant per les biblioteques de Barberini i Chigiano en el Vaticà i seguint els arxius i biblioteques italianes de Florència, Bolonya, Nàpols, Gènova, i en els europeus de París, Brussel·les, Londres i Oxford foren portades a fi per A. Grislanzoni, que aconseguí reunir 520 composicions entre cantates, àries, arietes, serenates, cançons, duets, tercets i oratoris-cantates, a més dels dos melodrames Il Palazzo Incantato i Orfeo, tot el qual figura en la Biografia Critica de 1954. Un material tan ric ha permès elevar a Rossi a una situació privilegiada entre els millors compositors vocals de principis del Barroc. Sens dubte, no foren Rossi, ni Megli, ni Grandi, ni Benedetto Ferrari, ni Mazzocchi els que inventaren la cantata (greu error de Riemann, Schmitz, Lichtenstein, Fortune, etc...), ja que existia des de mil·lennis abans (les cantationes dels antics romans, les cantationes liturgicae medievals, el cantatorium). El que els artistes del Barroc estimaren interessant fou revalorar aquestes formes, aquestes estructures populars. Rossi utilitzà cantates pluripartites, fins amb catorze seccions, cantates en rondó, cantates sobre lliure estructura estròfica recitativa, cantates amb alternança ordenada entre seccions líriques (àries) i recitades, i cançons-cantates sobre ritmes ternaris ballats (gigues, courants, passacaglias). Diatòniques i tonals, aquestes obres, basades en baixos continus, varien la inicial línia melòdica per estrofes. Mereixen especial relleu els tres oratoris Giuseppe figlio di Giacobbe, Santa Caterina allà Rota, i La Settimana Santa, i les cantates morals sobre versos de Giovanni Lotti La cecità, La predica del sole e Il peccatore pentito.