Lorenzo Da Ponte

Lorenzo Da Ponte (Cèneda, Vittorio Veneto, Treviso, 10 de març de 1749 - Nova York, 17 d'agost de 1838) fou un poeta i llibretista italià conegut sobretot per haver estat l'autor dels llibrets de tres grans òperes de Mozart. Naix en el si d'una família jueva, i el seu nom original és Emanuele Conegliano. L'any 1763 tota la família es converteix al catolicisme i pren el nom del bisbe que oficia el baptisme. Més tard Da Ponte es fa capellà i viu a Venècia. No obstant això, en aquesta ciutat porta una vida llibertina i dissoluta, fins que el 1779 és expulsat de la República de Venècia. Es trasllada a Viena gràcies a l'interès demostrat per Antonio Salieri i per la seua habilitat, ja manifesta, de llibretista, i en aquesta ciutat aconsegueix el lloc de poeta oficial de la cort de l'emperador Josep II. Convé recordar que en aquells anys era quasi obligatori que les òperes estigueren cantades en italià, i Da Ponte es va mostrar en posició de produir nombrosos llibrets d'èxit per a diferents músics. D'aquests anys data la seua col·laboració amb Mozart en la creació de tres obres mestres: Le nozze di Figaro (1786), a partir de la comèdia de Beaumarchais, Don Giovanni (1787) (en el llibret del qual també va contribuir en menor grau Giacomo Casanova) i Così fan tutte (1790). Després de la mort de Josep II l'any 1790, Da Ponte cau en desgràcia en la cort i el 1791 es veu obligat a allunyar-se de Viena. Perd quasi tota la seua popularitat, des de 1792 a 1805 resideix en Londres; després es trasllada als Estats Units d'Amèrica i després d'algunes peripècies, s'estableix a Nova York. Ací es dedica a l'ensenyança de la llengua i la literatura italianes i intenta, si bé amb poc èxit, de promoure la constitució d'un primer teatre operístic. Expulsat de la República de Venècia en dues ocasions –la primera d'elles el 1776 per haver publicat un petit tractat d'esperit clarament rousseaunià, L'uomo per natura libero-, Lorenzo Da Ponte va mantenir en el decurs de la seva tasca creativa un esperit de crítica social unit a un inesgotable desig d'innovació generat a partir d'aquelles obres i gèneres que el poeta admirava. Sabem que havia estudiat intensament els clàssics llatins, italians i espanyols gràcies als dos valuosos textos autobiogràfics que va escriure. El 1819 publica a Nova York l'opuscle An extract from the life of Lorenzo Da Ponte. Des de 1823 a 1827 publica les seves Memòries en quatre volums, la redacció definitiva de les quals l'ocupa de 1829 a 1830. En aquesta època es publica també el Anti Da Ponte, un libel contra les seues capacitats poètiques. També sabem les fonts d'inspiració dels seus nombrosos escrits, traduccions, poemes i llibrets. El Ninfale de Boccaccio, Aminta de Tasso, Arcadia de Sannazaro, Il pastor fido de Guarini o La Galatea de Cervantes, juntament amb clàssics com Les Metamorfosis d'Ovidi, Les Èglogues de Virgili o L'antre de les nimfes de Porfiri, li havien servit sens dubte de model per penetrar en aquest fascinant món neoplatònic del gènere pastoral i per introduir, tal com va fer Cervantes a Galatea, els elements de transgressió afins a les seves idees o a les noves corrents ideològiques de l'època.