Lale Andersen

Liselott "Lale" Andersen (Bremerhaven, 23 de març de 1908 − Viena, 29 d'agost de 1972) fou una actriu i cantant alemanya. El seu verdader nom fou el de Liselott Andersen. Casada a disset anys, poc temps després cedeix a la seva secreta voluntat d'aprendre art dramàtic. Estudià successivament a Bremen, Zuric i Berlín. En aquesta última ciutat interpreta als seus 23 anys, el paper de Peggy, personatge de La vaca ha de donar llet, obra de Somerset Maugham. Dos anys més tard, treballà a Zuric. Vers l'any 1938 actuava en el teatre Simpl, de Munic, on estrenà Lili Marleen, cançó sobre un text que Hans Leip havia escrit el 1923, amb una primera versió musical de Rudolf Zink, i que no va tenir un èxit especial. Poc temps després s'enamorava de Norbert Schultze, el qual va escriure la melodia amb què normalment és coneguda la cançó. A finals de 1939, en els principis de la segona guerra mundial, anà de gira pels fronts, on canta Lili Marleen, recentment gravada en disc. Alternà aquesta activitat amb els contractes amb els cabarets berlinesos, fins al 1941. L'abril d'aquest any els alemanys ocuparen Belgrad. Allà la cançó –junt amb una sèrie de discos vells que anaren trobant en la botiga d'un antiquari– omplia els espais radiofònics vuits, fins que acabà per ser transmesa cada nit a les deu. Des de llavors els soldats la sol·licitaren amb gran insistència. L'Afrika Korps acabà per adoptar-la com a marxa. En aquest temps, Lale Andersen la canta personalment, a més, per Ràdio Berlín, si al principi es canvià la música per al mateix text, ara sorgeixen, en canvi, nous texts per la mateixa música, ja que l'originari, sentimental i nostàlgic, no excita els ànims dels soldats que combaten en U.R.S.S. i a Itàlia, als quals, això no obstant, agrada la música. S'arribà a crear el Fons Lale Andersen, d'ajuda a les tropes alemanyes, i inclús fou erigit un monument a l'actriu cantant en la carretera de Smolensk. La popular cançó s'encomanà als aliats, fins a tal punt que entre 1942-43 la cantaven les tropes britàniques que operaven a El Alamein, i el 1944 es començà a rodar a la Gran Bretanya una pel·lícula titulada La historia de Lili Marleen. Aquestes circumstàncies i, en el fons, la previsible derrota nazi motivaren que el dirigent Goebbels prohibissin la cançó, doncs segons ella causa d'això i haver-se-li prohibit actuar, Lale Andersen intentà fugir a Itàlia i Suïssa, però fou detinguda per la Gestapo, i restà a punt de quedar internada en un camp de concentració. Sens dubte, i a banda l'extensa projecció que lletra i música tingueren en ambdós fronts, tal circumstància contribuí al fet que, acabada la guerra, Lale Andersen hagués de seguir cantant-la, fins a l'extenuació, per als soldats aliats. Cançons que encara sostingueren la fama de Lale foren: Nit blava en el port, Arribarà un vaixell, Sota els fanals vermells de St. Pauli, el jove de la borda,I encara esporàdicament Lili Marleen. El 1965 aconseguí bons èxits per Chicago i altres centres dels Estats Units. Es retirà el 1970 per a dedicar-se a escriure un llibr autobiogràfic, Leben mite in Lied, que assolí enorme difusió per Alemanya. Morí pocs dies després d'haver presentat el seu llibre a bord del vaixell turístic soviètic Dnieper, al llarg del Danubi. Es diu que aquest viatge esgotà les seves ja molt debilitades forces. La cançó que li donà celebritat també fou cantada per Marlene Dietrich.