Kid Ory

Kid Ory (La Place, Louisiana, 25 de desembre de 1886 - Honolulu, Hawaii, 23 de gener de 1973) fou un músic i director d'orquestra estatunidenc. Començà a tocar a Nova Orleans, en els primers temps del blues, junt amb el trompeta Joe King Oliver. Era una època de música al carrer, en què encara el jazz no havia cobrat forma, però en el que naixia l'estil Nova Orleans. El seu trombó, al costat del cornetí Oliver, eren els triomfadors de les lluites musicals. Encara que, en aquest període de la prehistòria del jazz, els musics no eren més que aficionats que es guanyaven la vida en una altra professió. Així, Ory treballa durant el dia de fuster i en estones lliures vagarejava d'un lloc a un altre amb el grup de musics de carrer, fins a constituir una orquestra amb la que es donà a conèixer el famós trompeta Louis Armstrong, que substituí en Oliver quan el jazz inicià per a ell la marxa vers el Nord i s'establí a Chicago. La fama d'Oliver i Armstrong, que es reuniren a Chicago, eclipsà Ory, que restà relegat al camp de la llegenda heròica dels inicis del jazz de Nova Orleans. Però el 1943, en produir-se el renaixement de l'estil Nova Orleans, mercès als enregistraments de Milton Mezzrow i Tommy Ladnier, aquest músic, que havia abandonat el seu art i es dedicava a la cria de gallines, desitjós de mostrar els seus coneixements del vell estil altra volta de moda, fundà aquest any una nova orquestra formada exclusivament per músics de Nova Orleans. Aquesta orquestra assolí grans èxits durant els anys 1944 a 1947 i amb ella va intervenir importants figures, com el trompeta Teddy Buckner, els pianistes Cedric Haywood i Don Ewell, el contrabaix Wellwan Braud el clarinetista Joe Darensbourg i el violinista i clarinetista Darnell Howard. Dotada l'orquestra d'una gran personalitat, va mostrar al món sencer el que significa el vell estil. Ory va participar en la gravació de la famosa sèrie de discos Louis Armstrong Hot Five, i dotat d'una vitalitat sorprenent, el 1956, amb setanta anys, va realitzar una gira per França en la que va aconseguir els èxits més sorollosos en aquest gènere. Els crítics varen dir d'Ory que era el músic més <racial> dels intèrprets de jazz. El seu trombó assoleix una sonoritat meravellosa, que sembla els cants del blues, i el seu sentit de la improvisació col·lectiva era únic. Segons el crític Hugues Panassié, ningú ha pogut imitar el seu meravellós trombó.