Johnny St. Cyr

Johnny Saint Cyr (Nova Orleans, Louisiana, 17 d'abril de 1890 - Los Angeles, Califòrnia, 17 de juny de 1966) fou un guitarrista i banjo de jazz estatunidenc. Tocà durant molts anys en un trio de corda de la seva ciutat natal. Després treballà, successivament, amb Armand Piron (1909), amb Martín Gabriel (1911), en la Tuxedo Band (1912), amb Kid Ory (1914-16), en l'orquestra de Fats Marable (1917) –on hi figuraven Armstrong, el contrabaix Foster i el bateria Dodds--; amb Allen, a Saint Louis (1920-22); amb King Oliver, i a Chicago (1923) –en el conjunt hi estaven Johnny i Baby Dodds, clarinet i bateria, respectivament, els clarinets Jimmie Noone, Barney Bigard i Albert Nicholas i el formidable trombonista Kid Ory--; amb Jimmie Noone (1924) i amb Charles Doc Cook (1925-29) en la Cook Dreamland Orchestra, junt amb Jimmie Noone i al trompeta Freddie Keppard. Es conserven enregistraments en les que es pot escoltar aquest últim conjunt (1926) i anteriors, amb Kid Ory i amb la Creole Jazz Band, de King Oliver, totes elles corresponents a les temporades en les que forma part d'aquest conjunts. El 1926 gravà també amb els New Orleans Bootblcks, conjunt d'estudi (destinat només a gravacions) dirigit per Johnny Dodds, per a discos Columbia; amb els Red Hot Peppers, de Jelly Roll Morton; amb Louis Russell i amb el primer Hot Five, quintet d'estudi d'Armstrong, junt en Johnny Dodds, Kid Ory i la pianista Lil Armstrong. El 1927 enregistrà amb el pianista Richard Myknee Jones. També va gravar sota el seu propi nom. En sobrevindré la crisi del 1929, hagué d'abandonar les seves activitats musicals i exercir de bell nou el seu ofici de paleta; com ell hagueren de retirar-se Kid Ory i altres músics dels conjunts on actuaven. És considerat com el millor dels guitarristes i banjoistes de l'antic estil Nova Orleans. El seu estil es distingia per la successió quasi total d'acords, en oposició al single note, o estil melòdic, més àgil, practicat per Lonnie Johnson. Un bon continuador seu fou Eddie Condon.