Jimmie Lunceford

Jimmie Lunceford (Fulton, Mississipí, 6 de juny de 1902 - Seaside, Oregon, 13 de juliol de 1947) fou un director d'orquestra de jazz estatunidenc. Estudia música amb Wilberforce J. Whiteman, pare del director Paul Whiteman. Tocava saxo i clarinet, guitarra, flauta i trombó. Vers els anys 1924-26 tocà amb Elmer Snowden i amb Wilbur Sweatman. El 1927 fundà orquestra pròpia: la dels Chickasaw Syncopators, amb la que actuà a Buffalo, entre 1930-33. El 1934 tocà en el Cotton Club de Harlem (Nova York): el grup que va poder formar allà fou un dels millors de l'època, digne de formar al costat dels de Benny Goodman, Duke Ellington i Count Basie, amb els quals va rivalitzar. Els seus arranjadors eren el trompeta Sy Oliver i el pianista Willie Smith. La seva orquestra fou una de les millors en l'estil clàssic del jazz i deu, de fet, gran part dels seus triomfs als arranjaments de Sy Oliver, que seguien, en certa forma, els d'Ellington, amb tota una sèrie d'efectes imprevistos i de contrastes més o menys semblants. No tenint solistes a l'altura dels de l'orquestra de Count Basie, la de Lunceford es distingí per emprà mínimament les parts solistes, el qual no impedí comparacions amb l'anterior, a la que molts la preferien. També es caracteritzà per l'antiga forma de tocar anomenada „two beat“, en la que el grup rítmic només accentua els temps 1r i 3r. En oposició al „four beat“, més modern, en el que si marquen els quatre temps. En la seva orquestra es donaren a conèixer gran quantitat de joves valors. En ella, Eddie Durham tocà per primera vegada la guitarra elèctrica, bé que sense els amplificadors que s'usen avui dia. Des de la fundació de l'orquestra fins al 1945, el conjunt enregistrà gran quantitat de discs per la casa Decca i, l'any 1946, per la Majestic (se'n conserven alguns anteriors al 1934, per a Victor). Insensiblement el jazz modern contribuí a disminuir la popularitat de l'orquestra. Mort Lunceford, Ed Wilcox intentà mantenir el seu prestigi, ajudat amb nous arranjaments de Sy Oliver, que foren gravats per DECCA. Malgrat haver-se dissolt definitivament el seu conjunt, l'estil de Lunceford, tant autèntic i clàssic, bé que subjecte a canvis que l'evolució imposa, va tenir seguidors com Sonny Dunham, Sonny Burke, Tommy Dorsey, Billy May i Erskine Hawkins.