Jean Gabin

Jean Gabin (Mériel, Seine-et-Oise, 16 de maig de 1904 – Neuilly-sur-Seine, 15 de novembre de 1976, França). Actor de cinema i teatre francès. El seu nom vertader era Jean-Alexis Moncorgé. Fill d'artistes de varietats Joseph Gabin i Helen Petit, treballà com a aprenent en l'empresa constructora Chapelle i com a mecànic fins que el 1920 entrà a formar part del Follies Bergère mercès a l'amistat del seu pare amb l'empresari Fréjol. El 1924 complí llur servei militar en la marina. Al seu retorn a la vida civil el 1926, treballà en el teatre i en espectacles de varietats fins que fou contractat per la companyia Pathé-Natham, amb què debutà en el cinema interpretant versions franceses de films alemanys. Maria Chapdelaine (1934), de Julien Duvivier, fou la seva primera gran oportunitat en el cinema i la primera de les seves nombroses col·laboracions amb el director. En les seves obres següents, Gabin adquirí una notable popularitat amb l'encarnació d'herois romàntics i d'origen humil en films com Le drapeau (1935) i La Belle équipe (1936), ambdues dirigides per Duvivier, i Les bas-fonds (1936), de Jean Renoir. Pepe le Moko (1937), també de Duvivier, fou sens dubte el seu primer gran èxit internacional. En aquesta, Gabin interpretà el personatge del títol, un lladre elegant que s'amaga de la policia en la casbah d'Alger, i viu una tràgica història d'amor amb una dona de classe social superior. Pepe le Moko assolí un èxit sense precedents en la història de la cinema francès. El seu director fou contractat per la indústria estatunidenca i el film causà una gran polèmica que desembocà en la seva prohibició pel govern francès, que l'acusà de desmoralitzadora, en els primers anys de la Segona Guerra mundial. En acabar la guerra, Pepe le Moko retornà com un dels grans clàssics del cinema francès i generà un culte semblant al de Casablanca entre el públic nord-americà. En els seus treballs de finals dels trenta protagonitzà una sèrie d'antiherois foscos i desenganyats. La grande illusion (1937), de Jean Renoir, fou una altra de les obres mestres en què participà Gabin abans de la guerra i una de les més polèmiques del seu autor. En aquesta paràbola pacifista i antimilitarista aclamada per personatges com Franklin D. Roosevelt, Louis Ferdinand Celine i Herman Goering, interpretà el tinent Marechal, un mecànic a qui les circumstàncies de la guerra el converteixen en presoner dels alemanys i heroi. La gran il·lusió conquerí el Premi Especial del Jurat en el Festival de Venècia malgrat ser vetada per Mussolini. La mateixa censura francesa retallà nombroses seqüències que no foren vistes fins a vint anys després. Mercès a llur posició d'estrella taquillera, l'actor recolzà un projecte arriscat com Le quai des brumes (1938), de Marcel Carné, que es convertí en un dels millors exemples de l'anomenat realisme poètic francès. Escrita per Carné i el seu guionista habitual Jacques Prévert, Gabin donà vida a un desertor que s'enamora d'una noia idealista interpretada per Michèle Morgan. La bèstia humana (1938), de Jean Renoir, marcà la transició de Gabin vers papers més obscurs. En aquesta adaptació de la novel·la d'Emile Zola, encarnà un ferroviari que assassina la seva dona, interpretada per Simone Simon. Dintre aquest registre, destacà el seu següent treball a les ordres de Carné, Le jour se lève (1939), una de les joies del seu director i del cinema francès. Gabin interpretà un altre dels clàssics antiherois que formen la seva personalitat cinematogràfica abans de la guerra: un home acorralat per la policia després d'assassinar l'home que assetja la seva amant. El guionista Prévert desenvolupà tota la seva poètica de la fatalitat en una curosament estructurada sèrie de flashbacks. Le jour se lève fou prohibida per Vichy, per haver contribuït al desastre de 1940, però després de la guerra el film assolí un èxit notable i la RKO produí una versió americana, Nit eterna (1947), d'Anatole Litvak, amb Henry Fonda en el paper de Gabin. La carrera de Gabin semblava anar vers l'oblit. No obstant això, assolí fer el 1954 una aparició en el film Touchez pas au grisbi. Dirigida per Jacques Becker, la seva presentació va tenir una crítica molt favorable, i la pel·lícula fou un èxit internacional. Durant els següents 20 anys Gabin va fer més de 50 pel·lícules. Considerat com una de les grans estrelles del cinema francès, fou membre de la legió d'Honor. El Musée Jean Gabin ubicat en el seu poble nadiu conté informació destacada de la seva filmografia i la seva carrera militar. Jean Gabin mori d'un infart agut de miocardi en el suburbi parisenc de Neuilly-sur-Seine. El seu cos fou incinerat, rebé honors militars i les seves cendres foren espargides en el mar per un vaixell militar.