Jacques Ibert

Jacques Ibert (París, 15 d'agost de 1890 – París, 5 de febrer de 1962) va ser un compositor francès. Estudià al Conservatori de París sota la direcció d'André Gedalge, Jean Roger-Ducasse, Gabriel Fauré i Paul Vidal, assolint el 1919 el Premi de Roma amb l'escena lírica Le poète et la fée. Fou un dels compositors més distingits de l'escola moderna francesa. Va ser director de l'Acadèmia de França, a Roma el 1937. Pertany als independents de la generació 1885-90, la qual cosa no el lliurà de certes influències de Ravel i de ser el perfecte representant d'una tradició molt francesa que sol caracteritzar-se per la claredat, proporció i elegància, sense caure mai en l'academicisme. Amb semblant esperit també s'hi produïren Claude Delvincourt i Marcel Delannoy. No menys francesos i, no obstant, en el pol més oposat del mateix i trobem a Messiaen, André Jolivet i Pierre Boulez. Segons l'opinió d'un crític com Aloys Mooser, més aviat inclinat a aquesta segona versió del francès, Ibert és un espirituel marchand de frivolités. Amb això hom s'adona que el tòpic i l'antitòpic –tractant-se d'un país en el qual existeix una dialèctica i, per tant, una vitalitat- coexisteixen. Els anys seixanta, el més lògic era que les noves corrents deixessin fora del seu camp de batalla un art caracteritzat, abans que tot, per l'amabilitat, el bon sonar i un tipus d'autenticitat què, amb tot, pogués resultar convencional.