Heinrich Heine

Christian Johann Heinrich Heine [ˌkʀ̥ɪsti̯ɑn ʝoˌɦan ˌɦa͡ɪ̯nrɪç ˈha͡ɪ̯nə] (Düsseldorf, 13 de desembre de 1797 - París, 17 de febrer de 1856) nascut com a Harry Heine va ser un dels poetes alemanys més importants. Heine nasqué en una família jueva assimilada de Düsseldorf, Alemanya. Son pare era un comerciant, que durant l'ocupació francesa, veié noves oportunitats pels jueus. Quan el negoci de son pare va fer fallida, Heine fou enviat a Hamburg, on el seu oncle Salomon, un ric banquer, l'encoratjà a començar una carrera comercial. Tanmateix, el seu negoci va fracassar, i decidí estudiar Dret a les universitats de Göttingen, Bonn i Berlín, però va veure que el seu autèntic interès era la literatura, tot i que va obtenir el títol el 1825, alhora que es convertí al protestantisme. Això fou necessari a causa del fet que en aquella època hi havia fortes prohibicions pels jueus en molts estats alemanys, especialment pel que feia a exercir algunes professions, com l'ensenyament universitari, que atreia molt Heine. Com ell mateix va dir justificant la seva decisió, la seva conversió fou "el bitllet d'admissió a la cultura europea", encara que alguns com el seu cosí Giacomo Meyerbeer no van haver de fer aquest canvi. Aquesta doble identitat alemanya i jueva va mantenir-se durant tota la vida del poeta. Heine és especialment conegut per la seva poesia lírica, gran part de la qual va ser utilitzada per compositors de lieds, especialment Robert Schumann, i especialment les seves primeres obres. Altres músics que el van honorar així foren Richard Wagner, Franz Schubert, Felix Mendelssohn, Fanny Mendelssohn, Hugo Wolf i Johannes Brahms, i al segle XX Hans Werner Henze i Lord Berners. També ha estat font d'inspiració per a creació en l'àmbit del jazz: Dins la sèrie "Lyrik und Jazz" Das Attila-Zoller-Quartet, va publicar un recull de poemes i textos breus, recitats per Gerd Westphal, a Hamburg, el 1964. Ofereixen un bon resum de la seva manera d'entendre el món i la funció de la literatura. Com a poeta, Heine debutà amb Gedichte ("Poemes") el 1821. El seu amor apassionat i secret per les seves cosines Amàlia i Teresa li inspirà obres com Buch der Lieder ("Llibre de cançons, 1827), la seva primera recopilació de versos. Heine va marxar cap a París el 1831. Allà conegué alguns socialistes utòpics, com els seguidors del Comte de Saint-Simon, que advocaven per crear un paradís igualitari i sense classes, basat en la meritocràcia. El poeta romangué a la ciutat la resta de la seva vida, excepte una breu visita a Alemanya el 1843. Les autoritats del seu país prohibiren ses obres i les d'altres considerats propers al moviment de la Jove Alemanya el 1835. Tot i això, Heine va seguir comentant de la societat i política alemanyes. Va escriure Deutschland. Ein Wintermärchen (Alemanya. Un conte hivernal), un resum de la seva visita a Alemanya l'any anterior i del clima polític que hi trobà. El seu amic Karl Marx el va publicar al seu diari Vorwärts ("Endavant"). Heine també va satiritzar sobre les propostes utòpiques dels alemanys contraris al seu govern en Atta Troll: Ein Sommernachstraum (Atta Troll: Un somni d'una nit d'estiu"), el 1847. L'escriptor també va expressar emotivament l'experiència de l'exili al seu poema In der Fremde ("Lluny de casa"). Heine patí de diferents mals que el mantingueren al llit els últims vuit anys de vida (s'ha suggerit que patia esclerosi múltiple o sífilis). Morí a París, i està enterrat al cementiri de Montmartre. Uns dels llibres que es van cremar a l'Opernplatz de Berlín el 1933 foren les seves obres - una de les seves frases més famoses és ara: "Aquells que cremen llibres acaben tard o d'hora cremant homes" (Almansor, 1823).