Giselher Klebe

Giselher Klebe (Mannheim, 28 de juny de 1925 – Detmold, 5 d'octubre de 2009) fou un compositor alemany. Després d'interrompre els estudis de composició en el Conservatori de Berlín amb el professor Kurt von Wolfurt (1941-43), els completà ala post-guerra amb Josef Rufer (1946) i Boris Blacher (1946/51). En aquest últim període col·laborà també amb el departament musical de Ràdio Berlín (1946/49). Fou sens dubte, una de les figures més il·lustres de la música alemanya dels últims trenta anys. Les seves composicions han expressat moltes vegades la fusió de formes musicals clàssiques amb altres més específicament modernes. Partidari i practicant del mètode dodecafònic, acusà la influència d'Anton Webern, el millor deixeble de d'Arnold Schönberg. La seva activitat de compositor va ser premiada en diverses ocasions, i va aconseguir entre d'altres: el <Kuntspreis> de la ciutat de Berlín, el 1952; el <Forderungspreis des Kultureises im Bundersveband> de la indústria alemanya el 1953; el premi internacional <La música en el segle XX> de Roma, el 1954; el <M. Fürst> d'Estocolm el 1956 i el premi <Annette von Dröste Hülshoff> el 1965. Traslladat a Detmold, des de 1957 fou professor de composició en la Nordwestdeutsche Musikakademie. Entre les seves innumerables composicions cal recordar les òperes Die Räuber, opus 25 (amb llibret propi, basat en l'obra de Schiller 1957) Die Tödlichen Wünsche, opus 27 (llibret propi basat en Balzac, 1959); Alkmene, opus 36 (llibret propi, basat en Heinrich von Kleist, 1961); i Figaro lässt sich acheiden, opus 40 (llibret propi basat en Ödön von Horváth, 1963); els ballets Pas de rois, opus, 11 (1951) i Signale, opus 21 (1955); música vocal, entre la que destaca l'escena dramàtica basada en Fiódor Dostoievski Raskolnikows Traum (1956); música de cambra, destacant el Concerto a 5.3. ludi sul nome del Santo Gesú Bambino d'aracoeli, per a piano, arpa, clavicèmbal, percussió i contrabaix, opus 50 (1965); finalment una extensa producció de música sacra i per a orquestra.