Giovanni Benedetto Platti

Giovanni Benedetto Platti (Pàdua, 9 de juliol de 1697 – Würzburg, 11 de gener de 1763) fou un compositor, instrumentista i cantant italià. Les dades vers la seva formació i principis de carrera són escasses i dubtoses. Sembla que el seu pare era el violista Carlo, membre de l'Orquestra de la capella ducal de Sant Marc, i el seu padrí el comte venecià Giovanni Benedetto Giovanelli, del qual va prendre el nom. Probablement marxà a Alemanya, a Magúncia i a Wiesentheid, abans de 1722, i és segur que aquesta any ja restava al servei del príncep-bisbe de Bamberg i Wurzburg, Johann Philipp, amb tota probalitat al costat a un grup de músics italians dirigits per F. Chelleri, compositor teatral i de música instrumental. El 1723 casà amb la soprano Maria Theresia Langprückner, també empleada en la cort de Schönborn, i sembla que, amb l'excepció d'algunes curtes estades en la propera ciutat de Wiesentheid, va romandre al servei del príncep-bisbe de Bamberg almenys fins al 1761, tenint així ocasió de demostrar el seu talent musical, que abraçava les facetes de compositor, oboista, violinista, cantant i, probablement, violoncel·lista i clavicembalista. El seu nom, casi oblidat en els segles XVIII i XIX, va adquirir gran popularitat en el segle XX mercès al profund interès del musicòleg Fausto Torrefranca, que li dedicà una llarga sèrie d'estudis, culminada en el llibre pòstum Giovanni Benedetto Platti e la sonata moderna, en el que si publicaven les divuit sonates per a instrument de teclat. També contribuí al coneixement de les seves obres el musicòleg estatunidenc, William S. Newman, en la seva Sonata in the Classic Era. La tesi estètica de Torrefranca situa a Platti en primera fila entre els mestres que, com B. Galuppi, G. M. Rutini i altres, assentaren les basses de l'anomenat <romanticisme en música>, creant els pressuposts formals, tècnics i expressius de l'art mozartià i, en general, dels mestres vienesos, inclòs Beethoven. Aquesta visió, un xic exagerada per Torrefranca, és substancialment exacta, però s'aplica en particular a les obres per a teclat, és a dir, a aquestes Sonates en les que Platti s'allibera totalment de la forma de la <sonata da chiesa> corelliana, creant, amb la successió d'estructures més lleugeres i depurades, adornades per un ús mesurat del contrapunt, obres que semblen deures a un autor més jove i modern. En la resta de treballs: sacres (els oratoris Sant'Elena al Calvario i Franchonia cristiana, overo la vittta martirio di San Chillano; la Missa de Requiem concertata i el Miserere), instrumentals (6 Sonates per a flauta travessera; 6 Concerts <de quali si espone presentemente due per cembalo>; 6 Ricercate a violino e violoncello; 12 Sonatas per a violoncello i baix) i vocals (les cantates Già libero, già sciotto i Sdegni e disprezzi, amori e vezzi). Platti es rebel·la com un compositor seriós i compromès en un llenguatge del barroc tardà, notable en els diàlegs polifònics i a voltes omplert de l'opulent esperit haendelià. De totes maneres, seria desitjable completar i perfilar bé el catàleg de les seves obres doncs moltes atribuïdes a Platti resulten apòcrifes, i és probable que algunes no fossin directament seves, sinó compostes pels seus fills i demés familiars, també dedicats a la música.