Gerardo Gombau

Gerardo Gombau (Salamanca, 3 d'agost de 1906 - idm. 1971) fou un pianista, director d'orquestra i compositor espanyol. Realitzà els seus estudis musicals en la seva ciutat natal amb els mestres Damaso Ledesma, Pere Buxaderas i Eloy Andrés. Més tard es traslladà a Madrid on continuà estudiant amb Conrado del Campo i José Balsa, rebent na formació completíssima i sense escletxes que va fer d'ell un pianista de gran qualitat, un director d'orquestra ferm i un compositor fecund i obert. Malgrat tot, mai va deixar de banda la seva gran passió per la pedagogia musical. Sota el lema <s'aprèn ensenyant> ajudà a construir una bona part de les vocacions musicals de generacions successives a ell, tal com Conrado del Campo havia fet per a ell mateix. La seva extraordinària cultura i profunda formació musical l'aproparen, inclús ja sexagenari, a promocionar molts joves que ell com la castellonenca Montserrat Bellés (1943-1998), o els madrilenys Francisco Otero i Carlos Cruz de Castro.La seva formació artística salmantina el portà a cultivar inicialment una música d'un cert matis nacionalista, molt comuna als compositors del seu temps. Abans d'abandonar Salamanca havia format una orquestra simfònica, donant lliçons al Conservatori i formant part del Cos de directors de Bandes Civils. Més tard, es cenyí a l'herència straussiana, molt clara en el seu Don Quijot velando armas, sense desprendre's per això dels inconfusibles trets nacionalistes, evidents en la seva Sonata de cambra per a orquestra i en els seus Siete claves de Araon, sobre versos de Santiago Galindo, on ja es palpava una certa evolució del compositor vers formes més amplies en la concepció de la cançó de concert.