Gaetano Pugnani

Gaetano Pugnani (Torí, 27 de novembre de 1731 – Torí, 15 de juliol de 1798) fou un violinista i compositor italià. De família noble i antiga, el seu pare era funcionari regi de Torí, i propietari d'una casa anomenada <<La Pugnana>>, en la mateixa regió del Piemont. Gaetano Pugnani s'inicià en l'estudi del violí durant la seva infantesa, sota la direcció d'un tal Tommaso Gelosio, perfeccionant-se després a Torí on sstudià música al costat de Giovanni Battista Somis (1686-1763), el qual el formà segons els principis de Arcangelo Corelli i Antonio Vivaldi. Somis fundà l'Escola violinista piemontesa, i era el primer violí i director de l'orquestra de "Teatro Regió". El 1748 entrà a formar part de la capella reial, amb l'obligació de <<tocar aquells instruments en els quals hi tingués practica>>. Protegit per Somis, el 1749 fou enviat a Roma, subvencionat pel rei i amb un permís de sis mesos, per estudiar contrapunt i composició amb V. L. Ciampi, perfeccionant-se també en violí. Aviat començà a ser aplaudit en les <<acadèmies>> o funcions, i així va poder allargar la seva estada. El setembre de 1749 ja havia compost vuit sonates per a violí i quatre sonates per a tres instruments. Aquest mateix any tornà a la seva ciutat natal per a participar en la celebració de les noces de Víctor Amadeu III amb la Infanta d'Espanya Maria Antònia; tornà després a la capella coma 10è, violí, i en el transcurs de l'any li fou doblat el sou. El 1754, recomanat per la cort savoiana, marxà a París on publicà el seu opus I (6 trios per a dos violins i baix) i es presentà en els "Concerts Spirituels", interpretant inclús un concert propi. Després feu avantatjosos viatges per Europa (Londres, Ginebra, Holanda i Alemanya), presentant composicions seves. En morir el que havia estat el seu protector, Somis, Pugnani anà ascendint progressivament en la fila de violins de la capella, i el 1764 restava al front dels segons. Les estades a Londres es repetiren fins al 1769. Allí entaulà amistat amb J. C. Bach, que tocà amb ell en nombrosos concerts, i el 1767 el cridà al front del "King's Theter", on Pugnani dirigí ì òperes de Guglielmi, Piccinni i Alessandri, i presentà, el 1769, la seva pròpia òpera còmica Nanetta e Lubino, aconseguint un gran èxit. Essent al seu retorn (1770) nomenat primer violí de la dita capella reial i del "Teatro regio", així com director de l'orquestra. El mateix any obrí una escola de violí, de la qual en sortiren, entre d'altres, avantatjats músics com, Luigi Borghi, Charles Michael Alexis Sola, Antonio Bartolomeo Bruni, Felice Alessandro Radicati, Giaccomo Traversa, Giovanni Battista Polledro o Giovanni Battista Viotti. En aquest període, de gran activitat, va haver de presidir totes les manifestacions musicals de la cort: des de les representacions teatrals, amb inclusió d'òperes franceses (fins 1778), festes i balls, fins l'activitat instrumental de la capella i de concerts públics. El 1776, Víctor Amadeu III el nomenà <<primer virtuós de cambra i director general de la música instrumental>>. Donà al teatre creacions pròpies: la faula pastora Issea, cantata dramàtica escrita amb motiu de les noces de la princesa María Josefina de Savoia amb el comte Lluís, comte de Provença (més tard rei titular de França com a Lluís XVIII); l'òpera seriosa Tamas Koulikan i la L'aurora (1775), cantata, amb la famosa Lucrezia Agujari com a protagonista, per a les noces de Carles Manuel IV amb Maria Clotilde. En aquest període va donar concerts en diverses parts del món: el 1780 a Ginebra, on visità Voltaire; el 1781, acompanyat pel seu deixeble predilecte Viotti, en les corts d'Estanislau August de Polònia i de Caterina II de Rússia a Sant Petersburg, rebent regals i honors. De bell nou a Torí, per la primavera de 1782 tocà en una cerimònia fúnebre per al músic P. Metastasio. A final del mateix any va estar a Nàpols, actuant en la cort i en el "Teatro San Carlo", on estrenà el seu melodrama Adone e Venere (1784). Retornant finalment a Torí, on el 1786 fou també nomenat director de la Música Militar del rei de Sardenya, amb l'obligació de l'ensenyança i <<la inspecció sobre la construcció dels instruments adaptats a les bandes>>, i complint aquesta feina va compondre Marxes per a banda. Diverses òperes serioses seves foren representades en el "Teatro Regio": Achille in Sciro (1785) i Demofoonte (per a la inauguració de la temporada 1787/88) ambdues sobre llibret de Metastasio; finalment, Demetrio a Rodi (1789, per a les noces de Víctor Manuel I i Maria Teresa d'Àustria-Este). Esclatada la guerra a l'estat sard i reflectint-se allà els moviments revolucionaris francesos, la capella anà dissolent progressivament, i també el mig segle de serveis prestats allà per Pugnani arribà al seu epilog, mentre el "Teatro Regio" entrava en un període de crisi. En la producció operística, que restà circumscrita a límits locals, però no fou casual ni efímera, doncs ocupà tota la seva vida. Pugnani acusà la influencia dels seus coneixements i experiències directes com a violinista del "Regio", per on passaren molts operistes del temps, com Jommelli, Perez, Galuppi, Ciampi, Traetta, J. C. Bach i Piccinni; però com a autor teatral no demostrà gaire personalitat, adaptant-se més aviat a la costum. Cal recordar, per altra banda, la seva aportació a la música de ball, que sembla que es limità a la substitució d'alguns fragments per altres de pròpia composició, en una adaptació coreogràfica de l'Orfeu de Gluck ("Teatro Regio", temporada 1790/91). També la resta de la seva música vocal es limita a seguir la corrent de l'època: així, l'Oratori La Betúlia liberata, sobre llibret de Metastasio, les dues cantates Amore e Psiche i La Scommessa, i diverses àries. Pel contrari, la seva originalitat es manifesta en les seves obres instrumentals tingueren més èxit, i d'algunes se’n feren diverses edicions: consisteixen en sonates, simfonies (obertures) en nombre de 13, música de cambra, música religiosa, etc. Gran part d'aquestes produccions instrumentals, publicades en vida del seu autor, foren considerades com a obres clàssiques i les seves reals qualitats artístiques justifiquen aquesta opinió. Sobre tot les escrites per a violí, encara presents en el repertori; en aquest camp el seu estil fou seguit per Viotti, Bruni, Borghi i Polledro, i per altres deixebles seus. Com a virtuós del violí, posseí una gran finesa d'articulació, a Pugnani se li atribueix l'aplicació del cargol en l'arc del violí, per a regular la tensió de les cordes; en les seves obres, posà en relleu les diferents peculiaritats d'aquest instrument. Les seves primeres obres segueixen els exemples barrocs, encara que el predomini de la expressivitat i la cantabilitat; les del període central tendien més vers el virtuosisme com a eix de la composició, mentre que les últimes conjugaven amb dues tècniques, però sempre va mantenir l'estil i les grans tradicions de Corelli, Tartini i Vivaldi. Com a compositor fou un dels bons representants del període clàssic de la música per a violí italiana. Publicà especialment a Londres i a París, una sèrie de: 30 trios o Sonates a tres, per a dos violins i baix (opus 1. 2. 9, 11, etc.); 6 sonates per a dos violins opus 4; 6 sonates per a clavicèmbal amb violí flauta i violoncel; 12 Favouriete Menuets in 3 parts for the Harpsichord, Violin or German Flute; 18 sonates per a violí sol i baix (opus 3, 7 i 8 quintets per a corda i flautes); quartets amb clavicèmbal; 12 obertures en 8 parts; 7 Simfonies; 1 Concert per a violí (se'n perderen diversos), que sembla que va influir en Mozart; 12 Duets per a violins; Coreso e Calliroe, ball d'espectacle.