Françoise Henry Joseph Castil-Blaze

François-Henri-Joseph Blaze, dit Castil-Blaze (Cavalhon, Vaucluse, 1 de desembre de 1784 - París, 11 de desembre de 1857)), fou un musicògraf, i crític musical, compositor i editor francès. Era fill del compositor musical Henri-Sébastien (1763-1833), germà del literat Elzéar (1786-1848) i pare del dramaturg Henry Blaze de Bury (1813-1888). Acabada la carrera de Lleis fou sots-prefecte de la Vaucluse, lloc del que dimití per a traslladar-se a París, on al cap de poc temps publicà el llibre L'Opera en France (París, 1820), en la que es declarà campió de la música d'alta volada; aquell llibre li valgué el lloc de crític musical del Journal des Débats, des de les columnes del qual, amb el pseudònim de X,X,X, eclipsà els seus col·legues, quasi tots literats sense cap noció de la música, a pesar d'esser molt escassa la seva competència en la matèria. Li donaren notorietat els arranjaments i traduccions que publicà d'algunes obres mestres, com el Fidelio de Beethoven; Der Freischütz, Euryanthe, Oberon, Il matrimonio segreto, Don Giovanni, Les noces de Fígaro i La flauta màgica, de Mozart; que si bé és cert que vulgaritzaren aquelles grandises partitures, sortiren de la seva mà tant desfigurades que algunes d'elles semblen estrambòtiques paròdies d'aquelles obres. De manera semblant, però força més fidel i respectuosa per als seus autors arranjà Anna Bolena (Donizetti), i La gazza ladra, Otello, El barber de Sevilla i L'italiana in Algeri, de Gioachino Rossini. Va escriure diversos mosaics (pastitxos) sargint retalls de Weber, Mozart, Rossini i Paër barrejant-los amb motius originals; dintre d'aquest gènera cal citar: La Fausse Agnès, M. de Ponceaunac, Les Folies amouroses i La Forêt de Senart. Com a musicògraf se li deuen: Dictionnaire de musique moderne (París, 1821), obra que malgrat ser summament superficial i estar calcada en el diccionari de Rousseau, es reimprimí el 1825 i 1828; Chapelle de musique des rois de France i La Danse et les Ballets, depuis Bacchus jusqu'a M. Taglioni (1892), recopilació ambdues dels articles que havia publicat en diferents diaris; L'Académie royale de musique depuis Cambert, Le Piano, histoire de son invention, de ses améliorations, et., Molière musicien (París, 1852), obres per les que saquejà sense cap mena d'aprensió els treballs de Fétis i Beffara. Va tenir molts seguidors de la seva teoria music-històrica, i també molts alumnes, entre ells el que més tard seria molt famós Joseph-Louis d'Ortigue.