Francesco Paolo Neglia

Francesco Paolo Neglia (Enna, 22 de maig de 1874 – Intra, 31 de juliol de 1932) va ser un compositor, director d'orquestra i professor italià.Estudià en el Conservatori de Palerm amb G. Zuelli, aconseguint el títol de violí i composició, i emprengué immediatament la carrera de director d'orquestra en diverses ciutats italianes. Després de compondre la Primera Simfonia, altres pagines orquestrals (com l'Intermezzo breve) i sacres (Inno a sant'Anna i Ave Maria), el 1901 es traslladà a Hamburg, on fundà i dirigí un conservatori musical, ensems que desenvolupava una intensa activitat com a director d'orquestra, tant en el camp simfònic com en l'operístic, en l'"Hamburger Stadttheater", en col·laboració amb Felix Weingartner. Foren famoses les seves execucions de la Simfonia núm. 9 (Beethoven), d'obres de músics romàntics F. Schubert, Felix Mendelssohn i Richard Wagner, i de composicions de nous autors, des d'Anton Bruckner a Hugo Wolf de Josef Suk a Jean Sibelius. Entretant naixien les seves millors obres, sobretot en el gènere instrumental: la Segona simfonia (1912), Tres quadres de vida veneciana (1913), un Quartet amb piano (1905) i un per a corda (1910). El 1914 en esclatar la primera guerra mundial, Neglia tornà al seu país, però el seu retorn constituí més aviat un exili, al ser pràcticament i injustament desconegut com a músic, malgrat l'interès de M. E. Bossi i de G. Puccini; per tant es limità a exercir com a mestre de primera ensenyança de Vanzago (Milà), dedicant-se a la composició sobre tot de música sacra (Misa i Missa brevis, 1915; Con pietà maggiore, 1916; 4 Tantum ergo, 1916), ensems que intentava l'experiència teatral amb Zelia, representada de forma pòstuma a Catània, el 1950. Poc temps abans de morir, fundà un institut musical a Legnano. El 1963, la seva ciutat natal instituí un concurs internacional de música, que porta el seu nom. Músic especialment bo en el camp instrumental (entre les seves últimes obres destaca un Trio amb piano, 1931), Neglia acusà la influencia del neoromanticisme europeu, i concretament de Bruckner pel que la presencia de corals i d'accents moderns confereixen tons suggestius a la seva producció sacra, mentre que en la de cambra posseeix tendències neoclàssiques.