Élisabeth-Claude Jacquet de La Guerre

Élisabeth Jacquet de la Guerre (Île Saint-Louis, 17 de març de 1665–París, 27 de juny de 1729) va ser una clavecinista i compositora francesa. El seu avi Jehan era carter a París, motiu pel qual es traslladà a aquesta ciutat. Vers el 1673 fou presentada a Lluís XIV i a Madame de Montespan. Tenia el públic enamorat de la seva veu i els seus dots per a tocar el clavecí. Va viure a la cort fins al voltant de 1684. Cal tenir en compte que, en el segle XVII, les dones que havien après composició eren una excepció a França i arreu del món. La majoria de compositors contemporanis d'Élisabeth Jacquet només de tant en tant veien publicades les seves composicions per l'editorial Ballard en els reculls de diferents autors. Al setembre de 1684 es casà amb el famós organista i clavecinista Marin de La Guerre (1658-1704). En aquest moment deixà el seu marit oficial davant el tribunal per anar-se'n de l'Île Saint-Louis junt a la seva família i organitzar la seva vida professional a París. A la seva casa s'organitzaven concerts semiprivats molt concorreguts, que reunien músics i personatges preeminents del moment. Adquirí una gran reputació com a clavecinista i professora de clavecí. L'any 1687 publica el seu primer llibre de peces per a clavecí. La col·lecció consta de 4 suites. La partitura no fou trobada fins a finals de la dècada del 1970. La dedicatòria va dirigida al rei Lluís XIV. Élisabeth dona la imatge d'una dona ambiciosa, conscient de la seva vàlua, plena d'activitat i d'energia. Hom fa menció de 3 òperes, però llavors només es coneixia Céphale & Procris. La seva existència es veu confirmada en el seu testament de 23 d'octubre de 1726. L'any 1694 es representà la seva tragèdia lírica Céphale Procris en l'Academie Royale de Musique. L'èxit fou mediocre, cosa que potser va persuadir Élisabeth de no tornar a aquest gènere. El 1707 aparegueren dos volums: les Pieces pour Clavecins, que també es poden tocar al violí, i Sis Sonates per a violí i clavecí. Aquestes sonates anaven dedicades al rei Lluís XIV i li van ser presentades a l'agost del mateix any. El 1708 i també dedicat a Lluís XIV el primer llibre de Cantates Franceses versa sobre les qüestions de les Santes Escriptures i, el 1711, el segon volum. Aquestes foren les primeres cantates sacres compostes a França. L'1 de setembre de 1715 moria el rei Sol i, curiosament, a partir d'aquesta data es fa el silenci a l'entorn d'Elisabeth. Aquest mateix any, o poc de temps després, publicà un nou volum de cantates profanes. Dedicada al príncep elector de Baviera, Maximilià II Manuel, que va viure a França entre 1709 i 1715. Aquest volum inclou 3 cantates: Semel; L'ille de Délos i Le Sommeil d'Ulisse, i també un duo per a soprano i baix continu, el còmic Peter Racommodement i Nicole, i Le Ceinture de Vénus. Després d'aquesta publicació, no hi ha evidència significativa que compongués res més, llevat d'alguns temes aïllats publicats per Ballard dins els seus reculls i així i tot d'una forma molt per sobre. Malgrat que va seguir una carrera independent, l'admiració i el suport del rei no foren mai cercats per Élisabeth. Les seves obres foren sempre interpretades a Versalles. Fou l'única dona compositora en el cercle intel·lectual femení que il·luminava el regnat del rei Sol, junt amb escriptores notables com ara Madame de Scudery, Madame de La Fayette i Madame de Sévigné. La reputació d'Élisabeth Jacquet de La Guerre creuà ràpidament les fronteres del rei Sol, en part a causa tant del seu talent com a virtuosa clavecinista com com a compositora. Al llarg del segle XVIII, el seu treball va atènyer una reputació exemplar a França i a l'estranger. Però en el segle XIX va caure en oblit i finalitzà en poc de temps, i durà més en part per la feina que li dedicà Catherine Cessac. Morí el 27 de juny de 1729 i el seu funeral es va fer l'endemà a l'església de Saint-Eustache de París.