Don Cherry

Don Cherry (Oklahoma City, Oklahoma, 18 de novembre de 1936 - Alhaurín el Grande, Màlaga, Espanya, 19 d'octubre, 1995) fou un instrumentista i compositor de jazz estatunidenc. El seu pare era de raça negra i la seva mare era índia choctaw i Don reivindicà sempre el mestissatge com una forma de fraternitat i solidaritat entre persones i pobles. La infància la va viure en els ambients bohemis i musicals de Los Angeles, on el seu pare exercia de cambrer de clubs nocturns, i als dotze anys, data en què començà a estudiar trompeta, ja tocava el piano. El 1957 el seu encontre amb Ornette Coleman canvià la seva vida, ja que ambdós formaren un notable grup els quals components pogueren perfeccionar els seus coneixements sobre jazz en la Lennox School, institució de Massachusetts a la que accediren amb l'ajuda d'un mecenes nomenat Nesuhi Ertegun, entusiasmat amb la manera com els joves músics abordaven la interpretació. Allà aprengué la flauta, la percussió i la composició. El 1963 formà un conjunt amb Archie Shepp, John Tchicai, Don Moore i J.C. Moses, l'anomenat Quintet Contemporani de Nova York), que després d'aconseguir grans èxits en aquesta ciutat realitzà una gira per Europa, el 1963, amb també una excel·lent acollida. Des de llavors residí en diversos països europeus, Dinamarca, Suècia, Alemanya i França, i a París, el 1965 fundà un quintet del qual formà part Gato Barbieri. El 1969 recuperà la seva societat amb Ornette Coleman i a Nova York reactivaren els seus èxits: Cherry incorporava per aquells temps al jazz elements de la música serial. L'any següent abandonà els Estats Units en senyal de protesta contra la política del president Nixon al Vietnam i Cambodjai va emprendre una vida nòmada que el conduí bàsicament a Suïssa i d'allà realitzà diverses estades en llocs tan diferents com l'Índia, Polònia, i Sud-àfrica. Del conjunt d'aquesta influència sorgí en la seva personalitat una evolució mística que es reflectí en la seva música. En efecte, encara que en els anys seixanta i vuitanta, i de fet fins a la seva mort, continuà col·laborant amb conjunts i personalitats del jazz com Jimi Hendrix i Lou Reed, progress posà els fonaments d'un estil molt singular, caracteritzat per l'encontre de músiques diverses que ell amalgamava sense limitacions, definida com a «encontre amb la comunitat humana», produccions a voltes vocals que també interpretava personalment. De la seva discografia cal destacar: Ghosts. Complete Communion. Infant Happines. Broken Shadows. La Santa Espina (mostra de la seva multiculturalitat) Però la peça que expressa més bé la seva visió musical és The Voice of Silence.En els últims anys Cherry, emmalaltí de càncer, s'havia retirat a la vila malaguenya d'Alhaurín el Grande, on mori.