Domenico Zipoli

Domenico Zipoli (Prato, Gran Ducat de Toscana, 17 d'octubre de 1688 - Córdoba, Virregnat del Perú, 2 de gener de 1726) fou un compositor italo-argenti del Barroc. Esta considerat com el compositor europeu més famós que hagi viatjat vers América durant el període colonial, i també el músic més dotat que hagi contribuït amb las missions jesuïtes en el nou continent. Organista des de 1696 en l'església dels Jesuïtes de Roma, va romandre allà fins al 1717, en què es traslladà a Espanya on fou acollit com a novici en la Companyia de Jesús de Sevilla. L'any següent emigrà a Amèrica, establint-se primer a Buenos Aires i després a Córdoba. Com ja havia fet a Itàlia i Espanya, també a l'Argentina s'imposà per la seva esplèndida i doble activitat d'organista i compositor, i els últims estudis musicològics el consideren com a hereu del llenguatge característic de Frescobaldi. Després va donar un notable pas endavant deixant pràcticament de banda els complicats procediments contrapuntistes de l'escola organista europea i inventant i preferint fórmules instrumentals, i també vocals, més directament comunicatives. Així s'observa en les seves obres una escriptura molt lliure, sobre tot exempta dels ringorrangos ornamentals de moda, provinents de la cèlebre escola napolitana, mentre que la seva línia melòdica apareix sàviament segons les tècniques d'un estil mai pesat ni compromès, sinó ple de gràcia, d'elegància i de lleugeresa. Entre les seves obres instrumentals destaquen les Sonate d'intavolatura per organo e cimbalo (Roma, 1716, existents també en edició de 2 volums a Anglaterra). També fou fecund i interessant autor de treballs sacro-polifònics. Cal recordar sobretot els dos oratoris Sant Antonio di Padova (Roma, 1712) i Santa Caterina vergine e martiri (Roma, 1714).